Sincerament, no vaig entendre molt bé, en la compareixença de Pedro Sánchez davant els mitjans dimecres passat, per què assegurava que el diàleg amb el Govern català, organitzat en la famosa i inoperant Mesa, pot esperar perquè “vostès comprendran” (ens va dir als informadors) que hi ha altres temes més prioritaris ara per als espanyols. El que no comprenc concretament és per què qüestions com, per exemple, la lluita contra la pandèmia, el preu de la llum o el mecanisme per al repartiment dels fons europeus són incompatibles amb fer que aquesta Taula de negociació –per què no dir-li així—entre el Govern central i el Govern català, que el president Aragonés tant urgeix, comenci com més aviat millor a concretar la seva agenda, el seu calendari, els temes a tractar. I posar-los en marxa.
Tot això, suposant, clar, que la gestió ‘nacional’ de la pandèmia, la llum o els diners que arriba d’Europa no siguin qüestions que interessin, i molt, als catalans, la qual cosa és molt suposar.
No crec, la veritat, i sé que això que diré no agradarà a molts lectors, que aquest diàleg prosperés molt si se cenyís exclusivament, com pretenen alguns sectors de l’independentisme, als temes ‘amnistia i referèndum per a la independència’. Crec que el mateix president Aragonés, fins on sé, sap que tal pretensió és, ara, impossible. Però sí que es pot avançar en moltes qüestions que signifiquin una millora per a Catalunya i per a la normalització de les relacions amb la resta d’Espanya, que és ara, em sembla, el màxim al que es pot aspirar.
Obstinat com sembla estar a embarcar-se una llarga precampanya electoral –que, en principi, tremolin, no conclourà fins a finals de 2023-, Sánchez aparta, com a pedres que es tiren fora del camí, les qüestions que poden ser problemàtiques, i això inclou fins i tot unes mesures ‘dures’ per a prevenir el rebrot del coronavirus, que ell prefereix tractar gairebé com si d’una grip molesta es tractés. I, per descomptat, les exigències de Catalunya són una d’aquestes pedres, i ben grosses, en la sendera.
Moltes vegades he repetit aquí que per a res soc independentista –com havia de ser-ho?–, però sí fortament partidari d’un desenvolupament màxim de les possibilitats que una autonomia ofereix. I això només pot aconseguir-se mitjançant una negociació intel·ligent, flexible i realista dins de les normes que ara tenim, però interpretades en sentit expansiu, no, com s’ha fet fins ara, restrictiu; avorreixo als ‘falcons’. I això, clar, posa a Sánchez en una difícil situació davant alguns dels seus ‘barons’ –per exemple, el castellà-manxec, l’aragonès o l’extremeny—i davant una part important de la seva militància.
Tinc la impressió que al president del Govern central li interessaria prolongar l’actual situació el major temps possible, almenys fins a la celebració de les pròximes eleccions legislatives, que ja dic que el més probable és que se situïn, si res canvia substancialment, cap a finals de 2023. Per a llavors, esdeveniments internacionals, com la presidència espanyola de la UE o la cimera de l’OTAN que reunirà a Madrid als màxims mandataris mundials, Biden –si la seva salut li ho permet—inclòs, serviran per a enfortir la ‘imatge d’estadista’ de Pedro Sánchez, a qui fins ara cal reconèixer que les coses no li estan sortint del tot malament.
Però crec que s’equivocarà greument si pretén no entrar a fons en el ‘tema català’ durant aquest 2022 que es presenta ple de reptes, la majoria d’ells per complet imprevisibles. Perquè qui ens anava a dir a nosaltres que aquest 2021 que està marxant per la porta de darrere seria un any en què hem vist coses, des d’un tipus vestit de búfal posant els peus en la taula del despatx del president del Senat dels Estats Units, o un esquiador a la Porta del Sol, o l’espectacle de la lava destrossant-lo tot al seu pas, que segurament mai tornarem a veure en les nostres vides? Hem d’aprendre d’una vegada que l’imprevisible s’ha convertit en el més previsible que pugui succeir-nos a partir d’ara. Així que deixar que alguns problemes es podreixin, al pitjor estil de Mariano Rajoy, pot ser, més que perillós, simplement suïcida.
