“Catalunya encara requereix alguna altra derrota de l’independentisme perquè reaccionin”. Frase lapidària de Juan Alberto Belloch, que ara es jubila i que fou ministre de González. Un personatge fosc i dur, practicant del bonic esport de les portes giratòries entre justícia i política (sense ni despentinar-se) i bon representant de la manera de fer i de ser de la casta que domina la maquinària estatal espanyola.
Una frase que és un bany de realitat brutal, per a la Catalunya que encara somia truites autonòmiques, i que queda injustament amagada al darrere d’una altra frase brutalment sincera: “És molt més perillosa, en termes institucionals, la situació a Catalunya que la que provocava el terrorisme”.
Això és un insult, sí, i una mentida, però revela el que realment “pensa” l’Estat. Lògica aclaparadora: Catalunya és l’autèntic problema i necessita encara molta, molta mà dura. Molts més anys d’escarment. Sense concessions. Fins que n’aprenguin. Fins que abaixin el cap i s’agenollin i s’adonin que no hi haurà ni referèndums, ni amnisties, ni reformes legals ni federalismes ni punyetes. O es rendeixen o que s’aguantin. I quan es rendeixin, que no esperin cap canvi. Simplement, podran celebrar amb joia infinita la meravella inigualable de ser espanyols, que és la millor cosa que es pot ser en aquest món des dels temps de l’Imperi Romà, com diria Casado.
Sánchez no diu el mateix, però practica la mateixa doctrina, sense tants escarafalls i amb un llenguatge menys estrident. Sánchez no es pot (ni vol) moure ni un mil·límetre de la pauta dels amos i senyors de l’Estat. No només perquè no li convé electoralment, sinó perquè ha donat proves més que suficients de la seva manca de voluntat i de capacitat de refundar o replantejar les parets mestres de l’Estat. La reforma laboral, que no és reforma ni és res, és “sanchismo” en estat pur.
Belloch ha definit perfectament l’essència de l’estratègia de l’Estat: no afluixar fins a la derrota final de la Catalunya sediciosa i desafecta al règim. Més clar, impossible. Per si encara no ho sabíem o no ho volíem saber.
Algú pot esperar que tinguin cap mena de voluntat de dialogar res a cap taula de diàleg? O que acceptin, si arriben, derrotes judicials a escala europea? O gestos de bona voluntat per apropar posicions? “Al enemigo, ni agua”, aquesta és l’essència de tot plegat. Mà dura i a esperar que vagi donant fruits.
De moment, no sembla que els vagi gens malament, amb aquesta estratègia de força bruta, ni que els importi gens ni mica prostituir la llei o la democràcia o empitjorar la imatge exterior d’Espanya. Ara només volen guanyar.
I de moment, pel que fa a la Catalunya sediciosa, i també a la que veu amb incomoditat (relativa) tot el que està passant, en tenim prou amb prendre’n nota, perquè aquest és el marc real en el qual ens movem, agradi més o menys. Per ara, ens cal pensar, que no és poca cosa.
Ja no en tenen prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Que ho puguin aconseguir o no ja és un altre tema…

