Fa gairebé un segle, l’intel·lectual Arturo Uslar Pietri va llançar un crit d’alerta a Veneçuela: calia “sembrar el petroli”. Advertia que una riquesa basada en un recurs extractiu i finit era un miratge que conduiria a la “paràlisi parasitària” si no es transformava immediatament en capacitat industrial, agrícola i educativa. Avui, Catalunya es troba en una cruïlla idèntica. El nostre petroli no és el cru, sinó el turisme de masses i els serveis de baix valor afegit, i el risc de no sembrar-lo és convertir-nos en una colònia subsidiària i decadent.
El miratge de les macrodades
El Govern de la Generalitat i les Cambres de Comerç sovint treuen pit amb un PIB en ascens i exportacions rècord. Però el PIB és una mètrica de volum, no de benestar. La realitat és que estem creixent en quantitat mentre ens empobrim en qualitat. El sector serveis ja representa vora el 75% del nostre PIB, però és un gegant amb peus de fang: genera una ocupació volàtil i mal pagada que no permet als nostres joves emancipar-se.
Les dades del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) i de l’Idescat són demolidores: mentre un professional del sector TIC té un cost laboral mitjà que supera els 5.300 euros mensuals, el sector de l’hostaleria es queda amb prou feines 2.500 euros. Aquesta bretxa de productivitat és el càncer del nostre sistema: estem creant milers de llocs de treball que són contribuents nets negatius; salaris tan baixos que no generen prou IRPF per sostenir els serveis públics que ells mateixos consumeixen.
Exportar talent, importar precarietat
Mentre el model extractiu de Barcelona i la costa reclama mà d’obra poc qualificada —sovint coberta per població migrant que accepta condicions de vulnerabilitat—, Catalunya pateix una hemorràgia de talent sense precedents. Prop de 406.000 catalans viuen a l’estranger, la gran majoria amb titulacions superiors.
Hem convertit les nostres universitats públiques en una acadèmia gratuïta per a les potències del nord d’Europa. Invertim milers de milions en formar enginyers i investigadors que acaben sembrant el seu coneixement a Berlín o a Londres perquè aquí el teixit productiu només els pot oferir feines de sobrequalificació. Segons l’Eurostat, liderem la taxa de sobrequalificació a la UE (prop del 30%), malbaratant el capital humà que hauria d’impulsar el país.
La cotilla de Madrid i la falta de sobirania
Aquest model no és fruit de la casualitat, sinó d’un disseny econòmic centralista. No podem sembrar el nostre petroli si no tenim les claus del graner. La dependència de les decisions de Madrid —que prioritza l’Espanya radial i el benefici de les elits de l’Ibex-35— ens impedeix prendre decisions clau sobre el port de Barcelona, l’aeroport del Prat o el corredor mediterrani. Sense sobirania política i fiscal, Catalunya està condemnada a satisfer les necessitats extractives d’un Estat que ens veu com una unitat de facturació i no com una nació industrial.
La deriva cap a la misèria
Si no som capaços d’afrontar amb maduresa, seriositat i visió d’estat els problemes reals que tenim —des de la gestió de la immigració i el seu cost real fins al valor afegit que (no) generem—, acabarem exactament com la Veneçuela que Uslar Pietri volia evitar.
Fugir del debat sobre la viabilitat del nostre model poblacional i econòmic és una irresponsabilitat històrica. Sense una aposta radical per la indústria d’alt valor i la sobirania plena per prendre les nostres pròpies decisions, ens trobarem amb una Catalunya endeutada, sumida en la misèria de la precarietat crònica i amb una tasca titànica per reconstruir un país que va preferir servir copes abans que dissenyar el futur. La sembra s’ha de fer ara, o el desert serà irreversible.
