Salvador Illa va prendre possessió com a president de la Generalitat proclamant que havia arribat l’hora de “la normalitat” i que ell actuaria com a president de tots els catalans. La segona pancarta és un clàssic. Quin candidat que ha guanyat unes eleccions no l’agafa? La primera ha estat un fiasco. Perquè l’“hora de la normalitat” no és tocada.
Per aconseguir-ne una certa, de normalitat, la seua, la que propugna, Illa hauria d’haver modificat la configuració política que va desembocar en el Procés. Uns paràmetres nefasts determinats per la falta d’inversions de l’Estat, que només té espai i aspiracions per convertir Madrid en l’ull de l’huracà de l’Espanya abandonada. Amb diners, torrons. Sense diners, desafecció.
Hem tornat als Àustries i els Borbons. La monarquia i els seus governs només tenen recursos per alimentar els jardins dels seus palaus. O dels seus ministeris. Madrid va sobrada de manera insultant, mentre Catalunya, els altres Països Catalans i l’Espanya buidada malviuen en la pròpia impotència. Si l’actual president de la Generalitat es pensava que això es podia alterar a còpia d’eslògans i de bona voluntat, s’equivocava. La Catalunya d’Illa és com la Catalunya de Pujol, Maragall, Montilla i Mas. Una Catalunya on els serveis més bàsics han fet figa.
El Procés va fracassar en molts fronts. Ofegat en un gran somni d’ingenuïtat. Però no ha estat substituït per res eficaç ni palpable. Els hospitals, els trens i les escoles són els que eren. Un desastre. La “normalitat” d’avui és la brossa d’ahir. Illa, com el seu referent espanyol, ha oblidat que no es pot fer política sense covar il·lusió. I que la il·lusió no es manté si només és il·lusa. La il·lusió s’alimenta amb inversions. Que els ho diguen als mestres.
Per això, la intuïció prèvia s’alinea amb els resultats dels sondeigs electorals. Com el darrer del Centre d’Estudis d’Opinió. El PSC baixa dels seus 42 escons actuals a 36-38. Esquerra puja lleugerament (dels 20 actuals a 24-26). El PP baixa de 15 a 12-13 i VOX augmenta d’11 a 12-13. Els Comuns i la CUP quasi ni es mouen. La gran alteració afecta Junts (que baixa de 35 a 16-18) i Aliança Catalana (que puja de 2 a 23-25). Entre l’independentisme més despagat i alterat queda clar qui guanya confiança i qui en perd. Ni que siga només per humiliar-lo.
Més enllà de les conclusions que en poden traure Esquerra, Junts i Aliança, n’hi ha unes quantes que semblen irrebatibles. En primer lloc, que el pas del govern no ha afavorit al PSC, que no en trau gens de profit. Segonament, que l’independentisme recupera la majoria parlamentària (67-74 diputats), però que aquesta suma és estèril quan un dels partits que la integren no pot entrar en cap acord. I en tercer lloc, que l’esquerra, sense la CUP, no podria arribar a la meitat més un dels diputats.
Si aquestes previsions demoscòpiques –ai, la demoscòpia!– es convertiren en realitats després de les pròximes eleccions, Catalunya seria un país ingovernable i el president Illa hauria de tornar a convocar-ne. Tot i que no se sap mai, perquè en aquest país Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona amb el suport de Ciutadans i Jaume Collboni, amb el del PP. Però, en tots dos casos, contra Esquerra o sense. I ara en l’eix de l’esquerra amb el suport de la dreta espanyola caldrien els republicans.
La “normalitat” de Salvador Illa pot desembocar en la ingovernabilitat. I mentrestant, per si algú no se n’havia adonat, l’independentisme, malgrat ell, torna a ser l’opció política majoritària. Com a solució política i al Parlament.
