Existeix un sentiment difús, al nostre país, de crisi sistèmica. Hi podríem parlar, òbviament d’un malestar profund, allò que els francesos en dirien malaise, una certa malenconia que ens convoca a una mena de crisi existencial. Hi ha, per descomptat, una insatisfacció identitària que va més enllà de l’obvi conflicte amb un estat que ha revelat la seva cara real autoritària i de males puces. Hi ha, certament, una mena de sensació de temps desaprofitat, de mala digestió, de ressaca, de mala salut, de massa frustració present i incerteses futures. I certament, com alguns crítics amb l’independentisme han mostrat, el conflicte amb Espanya ha deixat de banda la incòmoda realitat d’una Catalunya que es mira al mirall i no s’agrada. I no, això no té a veure amb el procés, i va molt més enllà d’elements nacionals.
El que li ha passat a Catalunya és que no ha crescut, sinó que s’ha engreixat. Més enllà de les conclusions, prejudicis, malinterpretacions que se’n puguin extreure d’aquest article, existeixen uns fets objectius, unes causes de fons i unes conseqüències que se’n deriven. Ara que hem acabat el primer cinquè del segle XXI, podem mirar enrere i establir unes quantes comparacions estadístiques que ens hi haurien de fer reflexionar. Segons l’Idescat, Catalunya l’any 2000 tenia 6,17 milions d’habitants. El 2020, som 7,72, és a dir, 1,55 milions més d’habitants. Traduït, això vol dir que en només 20 anys la població ha crescut un 25%. Això rebenta totes les costures, tensiona les estructures, propicia una veritable desestabilització social i genera unes grans dificultats per pair un creixement demogràfic tan gros en tan poc temps. Si això ho comparem amb els vint darrers anys del segle XX, una època en què es va desplegar un sistema de benestar social i hi hagué prou estabilitat social per poder consolidar institucions i gestionar el creixement desbocat del segon terç del segle, es va passar de 5,95 el 1981 a 6,17 milions el 2000, és a dir, un creixement d’un 3,7%, allò que en diríem, sostenible, i que va implicar una millora substancial pel que fa a capacitat adquisitiva, de reducció de llistes d’espera, d’ampliació de les taxes d’escolarització, reducció del fracàs escolar i d’allò que succeeix en aquelles societats que tenen temps per gestionar assossegadament els problemes i reptes que es presenten.
Podríem pensar que aquest ha estat un fenomen global i que el que ha passat a Catalunya ha succeït en altres indrets. Efectivament, i això té conseqüències semblants. Ara bé, si comparem amb societats demogràficament equiparables, ens trobem que hi ha diferències notables. En el mateix període de 2000 a 2020, Finlàndia ha passat de 5,18 milions d’habitants a 5,53 (és a dir, un creixement d’un 6,7%); Dinamarca ha passat de 5,35 milions a 5,84 (un 9% més) o Àustria ha passat de 8,02 milions a 8,93 (11%). Fins i tot, si agafem Espanya sense Catalunya, per a aquest període de temps, sota el mateix paraigua administratiu i amb unes dues dècades d’expansió demogràfica sobtada, passaria de 34,29 milions a 39,61 (és a dir, un 15% de creixement, 10 punts menys que Catalunya). (Font: Diari Expansión Datos Macro)
Això, per descomptat, té moltes derivades, i una pressió important sobre els salaris i preus, la renda disponible, la capacitat d’absorció dels serveis públics, la llengua, les tensions socials. Perquè hi anem pensant, segons un informe de la UGT, el salari mitjà a Catalunya, el 2008, era de 23,366 €, i deu anys més tard, el 2018, de 24,592 €, és a dir, un 5,2% més. Ara bé, si descomptem el 15% d’inflació per a aquest període, això vol dir que els treballadors catalans van perdre, en global, un 9,8% de poder adquisitiu (en el cas dels treballadors públics, aquesta pèrdua oscil·la entre un 16%-25%). Una altra dada, més interessant perquè articula dades econòmiques amb demogràfiques és el de la Renda Familiar Bruta, que a Catalunya, i amb euros constants era de 19,843 € l’any 2000, mentre que quinze anys més tard (2015), aquesta era més baixa, uns 19.661 €, per sota de la UE-28, que l’any 2017 era de 21.766 €. Aquesta expansió demogràfica acompanyada d’empobriment lent, encara que constant, s’entén millor, per exemple, si el creuem amb l’evolució dels preus de l’habitatge, que l’any 2000, i per a la ciutat de Barcelona es fixava en una mitjana de 1,681 € per metre quadrat, mentre que en l’actualitat aquest representa pràcticament el doble, 3,359 € el metre quadrat (per cert, que en el punt més àlgid de la bombolla, el 2007, aquest es va enfilar a 4.441 €, triplicat respecte una dècada abans.
Amb tot això que volem dir? Que l’expansió demogràfica no necessàriament respon a què Catalunya hagi estat la terra de les grans oportunitats. Els catalans nouvinguts no neden precisament en l’abundància i pocs són els que progressen econòmicament. Quan demano que no se’m malinterpreti, cal deixar ben clar que la immigració no és causa de res, sinó que han estat instrument de moltes coses. Si volguéssim fer una metàfora, podríem dir que han estat l’addictiva droga d’un sistema productiu fonamentat en el treball barat, l’explotació despietada i la precarietat generalitzada, cosa que es comprova quan mirem les dades d’evolució econòmica. Que la disponibilitat de mà d’obra abundant ha pressionat a la baixa salaris i ha convertit l’empresariat en un ionqui de subcontractacions, treball en negre (o gris), i unes taxes de temporalitat que no s’expliquen ni des de l’ortodòxia econòmica. En altres paraules, quan ens queixem de l’escassa productivitat de l’economia del país, de les activitats d’escàs valor afegit, de taxes de temporalitat incomprensibles, de l’excés d’hores de treball combinades amb salaris baixos, de la baixa taxa d’activitat entre els més grans i una desocupació juvenil insostenible (a Catalunya, del 35%) estem parlant, ras i curt, de parasitisme empresarial. Grans sectors de l’economia del país, aquells que ofereixen diners ràpids i fàcils (construcció, hosteleria, peonatge agrícola, cuidadors, repartidors,…) han forçat l’existència d’una mà d’obra abundant, no sempre ben formada, pèssimament pagada, per aprofitar al màxim els avantatges comparatius. En altres paraules, l’arribada massiva de persones en aquestes darreres dècades han propiciat un país que no ha crescut, sinó que s’ha engreixat, amb les conseqüències que això comporta, pel que fa, per exemple, a expansió de les desigualtats (a Catalunya el risc de pobresa ha passat de 2008 cap aquí, del 12,3% al 16,7% mentre arreu d’Europa s’ha estancat amb taxes que ronden el 10%). (Per cert, que altres fonts situen aquest risc en un 27%, i un 33% per als menors d’edat). Això ho veiem en una terrible segregació residencial i escolar, al mateix nivell, pel cap baix, que a la desestructurada Catalunya de la dècada de 1970. I ja veiem la desestructuració social i la desestabilització interna que genera un fenomen que podríem considerar una mena de tsunami humà. A diferència d’altres societats com les llatinoamericanes, Estats Units, o l’Austràlia de la primera meitat del segle XX, aquest no ha estat un país en expansió, sinó una economia més aviat predadora i entròpica, que, a partir de l’absència de regulacions i la sobreabundància d’empresaris sense consciència de país ni escrúpols, ha generat un sistema que, potser genera guanys ràpids per a uns pocs, i representa una catàstrofe col·lectiva de grans dimensions.
Com que servidor de vostès és historiador, no pot resistir-se a fer comparacions amb el passat. Aquest episodi té alguns paral·lelismes amb el que va succeir els primers vint anys del segle passat. El 1900, Catalunya tenia 1,97 milions d’habitants. Vint anys després, el 1920, tenia 2,34 milions, és a dir, que la població aleshores va créixer un 19%. Entremig, una industrialització fonamentada en avantatges competitius, explotació laboral despietada (molt per sobre d’altres països industrialitzats). La neutralitat durant la Primera Guerra Mundial va propiciar l’arribada d’abundant mà d’obra, tot i que l’escalfament de l’economia va propiciar que en una època de gran creixement econòmic, entre 1914 i 1920, els preus van pujar un 60% més que els salaris, o que el preu dels lloguers fos, en terme de capacitat adquisitiva, un 30% més car que el Regne Unit, un 40% més car que a Alemanya o un 66 % més car que a Viena, amb habitatge protegit. L’empresariat català de l’època va començar a fabricar per a tots els contendents a preu exorbitant, qualitat ínfima i salaris baixos (amb un pèssim efecte reputacional de l’economia catalana, que un cop acabat el conflicte, va veure, amb raó, ensorrar el sector exterior). Els beneficis, com explicaven els testimonis coetanis, es gastaven en totxo, despesa sumptuària, xampany, prostitutes de luxe i sicaris dedicats a perseguir sindicalistes. Lògicament, les coses van acabar com van acabar, i no s’expliquen les agitacions i violència de la dècada de 1930 sense el que havia succeït pocs anys enrere. Sembla que les classes dirigents del país no semblen haver tret cap conclusió del passat, ni tampoc del present.
