El titular -forçosament en castellà- ho capgira tot, com un mitjó. És el nou mantra. Un vell i nou marc mental que té molt futur: tot just l’estan afinant perquè sigui una arma de destrucció massiva temible, però ja es veu a venir que té els ingredients necessaris perquè s’instal·li definitivament a l’imaginari d’una gran i diversa majoria d’espanyols que comencen a veure perillar algunes coses importants, tot i que no acaben de saber ben bé què ni tenen cap intenció de fer quatre números, només quatre.
Qualsevol forma de finançament singular per a Catalunya, qualsevol concessió al català, qualsevol reconeixement simbòlic, per estèril o pueril que sigui, topa sempre amb el mateix mur. El vell somni espanyol es resumeix amb un ‘Delenda est Catalonia’. Catalunya és i ha d’estar acabada, derrotada, sotmesa, abduïda, digerida, desactivada. Ha de ser destruïda i punt.
Ho admetem o no, ja sabem que seria molt fàcil i molt intel·ligent desactivar Catalunya a les bones: n’hi hauria prou amb una mica de justícia fiscal, no pas tota, acompanyada d’un reconeixement moderat de la singularitat nacional, de la cultura i la llengua. Clar, això seria acceptar que hi ha altres maneres de ser/estar espanyol, sense comprometre l’estabilitat del sistema ni del règim. Acabarien amb el terrible càncer català en cinc minuts. Però això és absolutament inacceptable. I punt. No hi donem més voltes ni perdem més temps en fantasies federalitzants i altres utopies, no ho permetran mai pacíficament.
Igual que la defensa del català ha derivat en una eficaç inquisició contra un ben perfilat, exagerat i inexistent supremacisme lingüístic, la defensa d’un sistema fiscal més just, en el qual Catalunya és qui pateix el robatori o l’espoli, es converteix hàbilment en un eslògan de batalla molt poderós: ‘Cataluña nos roba’.
Què és el que ‘nos roba’? Molt senzill. Els robem el Banc d’Espanya quan hi entra un ‘cavall de Troia’: Jordi Pons, un nou conseller que el 2004 va tenir la gosadia de publicar el llibre ‘L’espoli fiscal’. Això l’hauria d’inhabilitar ja, suposadament, pels segles dels segles, com a convicte d’alta traïció. Els robem la possibilitat de fer les polítiques fiscals madrilenyes o andaluses, sempre a la baixa per als més rics, si paguen uns altres. Els robem la meravella gratuïta de fer funcionaris el 30% (el 30%!) de la població activa d’Extremadura. Els robem la descarada estafa de l’AVE o les autopistes de franc o uns pressupostos estatals inviables, improductius i inoperatius any rere any.
Bàsicament, els robem la barra lliure, el fer i desfer sense haver de donar mai explicacions i escombrar sempre cap a casa, passant la factura als que no són ni es mereixen ser de casa.
No és en absolut que Espanya sigui inviable sense Catalunya. Com tampoc no és inviable l’estat actual amb tretze o trenta mil milions d’euros menys. El que és inviable és la seva manera insaciable de xuclar tots els recursos econòmics de la península dominada i empobrida per Madrid/Castella. El que és inviable és que hagin de prioritzar o definir polítiques sensates i equilibrades de progrés. Per què ho haurien de fer, si ja els va més que bé amb el model actual i si pensen que estan guanyant la batalla final contra Catalunya?
El ‘Cataluña nos roba’ del bloc PP-Vox i de gran part del PSOE, sense oblidar els comparses de Sumar/Podemos, és insuperable com a argument populista, simplista i intoxicador. Un argument triomfador, que no es pot rebatre amb xifres ni amb idees, perquè és purament emocional per a una gran majoria de persones convençudes, bastit sobre un substrat ancestral d’odi a Catalunya i als Països Catalans i de por de perdre avantatges i privilegis, que en realitat beneficien només a una petita oligarquia.
En el fons, no són els diners, sinó l’odi i l’ànsia infinita d’una victòria absoluta, aniquiladora.
El ‘Cataluña nos roba’ serà el trist final de la singularitat fiscal, del ‘cupo catalán’, del ‘concierto insolidario’ i de totes les fantasies d’estabilització o federalització dels Illa, Collboni, Sánchez i companyia. Dant ho deia infinitament millor: “Lasciate ogne speranza, voi ch’entrate“. Abandoneu tota esperança, vosaltres que entreu aquí. Per no parlar dels nostres propis enterramorts…
