Lluny queda aquell 2013 on els docents de les Illes Balears van començar una vaga indefinida contra el decret TIL de José Ramon Bauzà, que volia imposar un 25% de castellà i anglès a les escoles per carregar-se la immersió lingüística. Aquella vaga va durar tres setmanes i va significar moltes coses: la defensa de la llengua catalana, la solidaritat total envers l’assemblea docent en vaga i la presa de consciència de la ciutadania dels atacs cap a la llengua i la necessitat de defensar-la mitjançant la desobediència civil, com a únic camí possible davant la inquisició espanyolista. Aquella mobilització i aquella resposta solidària de la ciutadania van ser orgull de país, ciment d’identitat col·lectiva.
Avui, la imposició del 25% de classes en castellà per part del TSJC, gairebé 20 anys després, té moltes similituds, ja sigui en l’acció com en la resposta necessària davant aquest nou atac. És trist, però passen les dècades i persisteix la voluntat de fer desaparèixer la immersió lingüística. És preocupant, passen els anys i nosaltres encara creiem que podrem blindar el català en alguna llei espanyola, en algun pacte de despatxos al Parlament. La realitat però, atropella i desballesta els intents de jugades mestres dels polítics catalans. Ells, contra nosaltres, hi van, hi van, hi van. Nosaltres, contra ells, no tenim més remei que anar-hi, anar-hi i anar-hi.
Ens imposen el 25% d’una llengua que minoritza la nostra i, nosaltres, beneits, encara creiem en taules de diàleg i pactes nacionals que la puguin protegir. Inconscients, tal vegada, que només sobreviurà si la parlem arreu i tothora, si no la canviem, si no cedim més a les seves imposicions. Ens hem de creure que el català – i l’aranès, atacat també per aquesta infame sentència que imposa – és llengua de cohesió social, és la fórmula contra la segregació escolar, és un dret fonamental que els catalans tenim: el d’aprendre i expressar-nos en la nostra llengua materna. Fora les togues de les aules, només volen trencar la convivència.
La proposta de la Conselleria d’Educació, que pretenia fer-nos creure que un acord sense percentatges frenaria la justícia i garantiria la immersió a les escoles, és avui paper mullat, una mentida més. L’enèsima evidència que, davant els atacs, només és possible l’autodefensa. Avui totes les esperances rauen en la comunitat educativa, per a que, com si fóssim a les Balears en aquell llunyà 2013, practiquin de nou la desobediència civil. Mestres, professors i associacions de familiars d’alumnes poden plantar-se, han de fer-ho, perquè els tribunals no sempre són sinònim de justícia, bé ho sabem els catalans. Ells són ara la nostra trinxera.
Davant d’aquesta resolució cal desobediència de la comunitat educativa i suport total i indefinit, de tot tipus, de tota la ciutadania. Com si fóssim en aquell 2013, organitzem l’assemblea de docents, obrim la caixa de solidaritat i pensem, amb les múltiples eines i opcions de desobediència civil que tenim a l’abast, quina és la millor, la més efectiva, per fer front a l’atac del TSJC. I és que, com tot, la nostra llengua, només la batallarem la gent. A les escoles, als carrers, a casa, en l’oci. I és que, un cop més, una cosa sembla clara: si volen acabar amb la immersió és perquè saben que la llengua és el fonament de la nostra identitat, de la nostra nació. Si cal tornar a defensar les escoles amb els nostres cossos, fem-ho. Ens hi juguem molt més que la llengua, ens hi juguem la llibertat.
8 
15 
