Totes les veus autoritzades ho adverteixen: la llengua catalana ha entrat en una fase on perilla la seva supervivència. De fet, només cal parar l’orella pels carrers de les grans ciutats catalanes per adonar-se que el seu ús cada dia és més residual. Que en qualsevol botiga de Barcelona el dependent s’adreci al client en català, és una raresa. Naturalment, una gran majoria de catalanoparlants col.labora que la situació cada dia sigui més dramàtica. Perquè són pocs els que estan disposats a generar escenes de tensió per tal de mantenir el seu idioma a peu i a cavall. Ens manca el caràcter de les mentalitats lliures.
Una situació com aquesta hauria de generar la mobilització immediata d’un govern que s’anomena independentista. Un pla de xoc institucional elaborat pels alguns dels grans experts en la matèria (Catalunya sempre ha estat terra de grans lingüistes) i aplicat amb tota la fermesa governamental, fa anys que s’hagués hagut de posar damunt la taula. Però, és clar, això significa haver d’enfrontar-se a les hordes polítiques i mediàtiques de Madrid que ho qualificarien directament de “neteja ètnica”. Si els nostres dirigents són així de pusil.lànimes amb la llengua, no ens ha de sorprendre la claudicació continuada de la gent del carrer.
El més greu és que tots fan com si no passés res. No volen ni sentir parlar que el català pot apagar-se. Llavors, Catalunya finiria com a col.lectivitat nacional i seria simplement un altre territori annexionat a la llengua, cultura i valors de l’Espanya castellana. Hem iniciat ja aquest procés?
No fa ni dues setmanes l’ajuntament del Cap i Casal, publicava l’enquesta de la joventut corresponent al 2020. Entre aquestes dades descobríem que només el 28% de joves barcelonins tenen el català com a llengua habitual quan, fa només cinc anys, aquesta xifra era gairebé deu punts superiors. Fem números. Si en aquest període de temps, la llengua catalana ha perdut a la capital de Catalunya aquest tant de per cent de parlants entre les generacions més joves, en quinze anys el català serà un idioma de vells. És a dir, el preludi d’una llengua morta.
Vivim una veritable emergència nacional que no mereix l’atenció dels responsables d’Esquerra, Junts o la CUP. La colonització mental que pateixen els ha arribat a fer creure que el català és una llengua d’anar per casa. Per això, el president Aragonès i la consellera Alsina van utilitzar el passat mes de juliol el nostre idioma davant del cos consular acreditat a Barcelona com si fos una llengua tribal. Només va servir per fer les salutacions dels caps de la tribu als convidats estrangers. L’important es va dir en la llengua de l’amo, en castellà.
Quan els màxims representants de Catalunya tenen aquesta concepció del que significa la nostra parla, això vol dir que el futur de la nació té tots els números per ser “rojigualdo”. Però a ells poc els importa. Del que es tracta ara és de ser bons minyons i mantenir les menjadores, si cal vestint-se de “manola” o amb “montera” de torero.
Tot plegat, és una prova més que som en mans d’inconscients, aprofitats i mediocres els quals l’única capacitat que tenen és la de protagonitzar el ridícul i la humiliació col.lectiva. El català? “Ja el parlarem a casa amb els avis”, pensen segurament. Ben mirat, votar-los esdevé un potencial suïcidi col.lectiu.
