Som a les portes del Nadal i quelcom més que la precaució torna a ser l’epicentre dels missatges de les autoritats sanitàries catalanes. El passaport COVID ha posat a prova la xarxa informàtica del sistema de salut, tot i que en aquest moment sembla haver recuperat la normalitat perduda, i ha palesat que per una cervesa som capaços de vèncer qualsevol reticència cap als científics. De fet, no s’entén que el passaport es demani per entrar a un gimnàs i no al metro (en tots dos espais amb mascareta sempre) si no és per intentar obligar a vacunar-se a qui encara no ha fet, a risc de convertir els restauradors en una mena de policies contra el seu propi negoci. A Madrid no es demana i les xifres de contagis i ingressos són equivalents. No em sembla corresponent el cost amb el benefici tenint en compte les nostres xifres de vacunació. Perquè potser es tracta d’una reminiscència d’un passat obedient sota la sabata de la por, però el cert és que Portugal i Espanya són els dos països europeus que es van desprendre més tard d’unes estructures polítiques autoritàries i que han tingut millors índexs de vacunació

Arribats a aquest punt els que ja van per la tercera vacuna i estan a punt de veure punxar els més petits, crec que en general estaran com jo, recordant aquella recomanació inicial que aquests experts van fer d’intentar vacunar el Tercer Món, almenys amb una primera dosis, per evitar que noves soques s’estenguin per tot arreu? Si una persona sana s’ha de vacunar tres vegades (i potser  no en serà la última) per evitar la gravetat d’un contagi produït per una nova variant originada al Tercer Món, a què estem jugant? A posar de manifest, també en les velocitats de vacunació, que els nostres morts són sempre, fins i tot quan són pocs, més importants que els dels altres, dels que són lluny del nostre món acomodat en la idea de què patir no és un negociat acceptable. Cap dirigent no s’atrevirà a alterar aquest ordre de prioritats. En el fons és l’essència del nacionalisme, que sempre es critica a l’altre, però que habita en tota comunitat i que de tant en tant es desperta, en una malentesa versió de la dita popular de que la caritat comença per casa. Aquest cop, però, no farà sinó perpetuar també el nostre patiment, el de no recuperar una normalitat que ja sembla un somni del que en entestem a allunyar-nos dia rere dia. Com si la casa i la caritat fossin incompatibles.

Comentaris

    Logicus Desembre 13, 2021 | 00:18
    Es fantastic veure com els “ antivacunas” es tenen que vacunar per poguer entrar sls bars. A Austria encara ho fan millor . Estan confinats

Nou comentari