Aquests dies hem viscut un nou episodi d’agressió a la llengua catalana i a la persona que la parlava. No és que això constitueixi cap sorpresa ni cap notícia excepcional, dissortadament. De fet, és la norma. El degoteig d’agressions de què són víctimes els catalanoparlants en el seu propi país ha esdevingut norma i es manté com una constant que molts catalans entomen com moltes persones negres entomen el racisme, com moltes dones entomen el sexisme o com molts homosexuals entomen l’homofòbia. Però que això sigui un fet quotidià no vol dir que s’hagi de permetre.
Res no és casual, però. Tres segles de dominació forçada d’un poble tenen una repercussió en aquest poble que va molt més enllà de la colonització identitària, fiscal, cultural i lingüística, també la tenen en el seu marc mental, que a força de veure inferioritzada la seva llengua acaba creient-la realment inferior. Avui dia, en ple segle XXI, hi ha milers de catalans que, per bé que no ho reconeixeran mai, creuen que la seva llengua és inferior a l’espanyol. Ho negaran sense mala fe si hom els ho pregunta, és clar, tanmateix ho creuen. Observem, si no, com esborren la seva llengua tan bon punt algú els parla en espanyol. I és que la idea d’inferioritat habita en el cervell català com a fruit del domini abassegador de la llengua espanyola en tots els àmbits de la vida catalana. Per això, en el nostre dia a dia, sense perjudici de l’amor que sentim per la nostra llengua ni per l’emoció que ens provoquen certs esdeveniments o manifestacions públiques, els catalans ens comportem d’acord amb aquest principi: l’espanyol, llengua d’autoritat; el català, llengua de voluntat. És a dir, l’espanyol l’ha de saber tothom, el català només qui vulgui. En altres paraules, el català és la llengua que cal esborrar en el supòsit que un hispanoparlant no la parli, cosa que, com recordarem, Joan Oliver va exemplaritzar molt bé en el seu “Romanço del fill de vídua”: “Però sóc catalanista i a casa, amb la mamà, si no hi ha visita, parlo sempre en català”.
És important que reflexionem sobre això, perquè aquesta autoinferiorització inconscient és l’arrel no ja de les claudicacions del ciutadà anònim en tota mena de situacions sinó de les claudicacions de les autoritats governamentals que, autoproclamat-se catalanistes, independentistes i no sé quantes coses més, practiquen i imposen un espanyolisme militant. Aquest és el cas de la conselleria d’Igualtat i Feminismes, governada per Esquerra Republicana, amb la seva prohibició de l’ús del català a una formadora que impartia classes sobre com detectar i combatre l’assetjament sexual. El cas s’ha fet públic gràcies a la denúncia presentada per la mateixa formadora a la Plataforma per la Llengua. No vull pensar en l’assetjament laboral que aquesta formadora patirà a partir d’ara per haver tingut la gosadia de denunciar la vulneració dels seus drets. De fet, la coacció que va rebre dels seus superiors ja la va convertir en víctima d’assetjament.
Al curs, tot i saber que les classes s’impartirien en català, s’hi van inscriure cinquanta-una persones. És important remarcar que s’hi van inscriure, perquè entenguem que no es va agafar ningú de l’orella i se’l va dur a classe. Hi va anar qui va voler. I, és clar, com passa sempre, no van faltar els alumnes que en el decurs de la classe van interrompre exigint: “No lo entiendo”, “Hable en español”. La formadora els va replicar que es tractava d’un curs formatiu de l’administració pública que estava establert en la llengua pròpia del país, el català, i que, a més, era la seva pròpia llengua. Doncs bé, immediatament, abans de la classe següent, tots els inscrits al curs van rebre un correu electrònic d’una tècnica de la conselleria comunicant-los que la llengua de la classe següent ja seria l’espanyol. Ho veu el lector, que fàcil? Treus el català i s’acaben els problemes. El català és una llengua molt problemàtica.
Les excuses de mal pagador que ha presentat la conselleria són ridícules i demostren la gravetat de l’enfonsament sistemàtic de la llengua catalana a mans dels mateixos polítics encarregats de protegir-la i normalitzar-la. Diu la conselleria que hi havia dones nouvingudes que “no havien accedit a classes de català” tot obviant que els alumnes s’hi havien inscrit per voluntat pròpia i que, en el supòsit que hagués estat obligatori, no els hauria quedat més remei que assistir al curs impartit en català de la mateixa manera que assistirien al curs en francès, si fossin a França, o en neerlandès, si fossin als Països Baixos. Que la formadora, particularment, sàpiga espanyol, grec, italià o rus no l’obliga a canviar la llengua de la classe. La llengua pròpia de la classe, com la del país, és el català, i els assistents són a Catalunya, no a l’Equador, Grècia, Itàlia o Rússia.
Però no perdem el fil. Ens trobem davant d’un cas de discriminació lingüística flagrant imposat no pas per cap empresa privada, sinó per una conselleria del govern de Catalunya, i això és d’una gravetat extrema. D’una banda, la llengua catalana, entesa, segons sembla, com a llengua inútil per la conselleria d’Igualtat i la secretària de Feminismes, va desaparèixer del curs; de l’altra, es va prohibir a la formadora que la parlés, cosa que la va desacreditar davant dels alumnes, i se la va obligar a parlar en la llengua “que entiende todo el mundo”.
S’adona, el lector, de fins a quin punt són profundes les arrels de la colonització mental que patim i de quins són els paràmetres del marc hispanocèntric en què vivim? Sempre hi ha una excusa per esborrar el català. No, no era Vox, ni PP, ni Ciudadanos, ni PSOE, ni el Gobierno de España, era Esquerra Republicana qui esborrava la llengua catalana i transmetia als inscrits, fossin qui fossin i vinguessin d’on vinguessin, la idea que la llengua catalana és una pura ornamentació, una ornamentació que, si et molesta, en tens prou d’aixecar el braç o moure una mà perquè desaparegui de la teva vista com si fos una mosca. No estaria de més que la conselleria d’Igualtat i Feminismes, abans de predicar, s’inscrivís en un curs sobre com detectar i combatre l’assetjament pel sol fet de ser catalans.
