Tothom sap que el conflicte entre el FC Barcelona i la Lliga Espanyola per la inscripció de Dani Olmo no és una qüestió esportiva, ni de gestió del club. La lliga espanyola no tindria cap rellevància sense el Barça, amb el Madrid guanyant-ho tot, ningú pagaria ni un euro per veure-la i tot el xiringuito de Javier Tebas se n’aniria en orris. No hi ha cap producte futbolístic espanyol internacionalment vendible sense el Barça.
L’anàlisi que s’està fent a les tertúlies sobre la qüestió, però, fa com si aquesta realitat tan rellevant no existís. De fet, recorda molt el judici del Procés (i això ens consciencia un cop més de la importància política del Barça). Aleshores es parlava sobre si calia una defensa “tècnica” en comptes de “política”, cosa que aplaudia el club de fans de Xavier Melero, opinadors molts d’ells a sou del Godó, Mediaset i Atresmedia. Com si fos possible defensar-se “tècnicament” en un judici que està fet específicament perquè les qüestions tècniques siguin el que menys compta.
A aquell judici només s’hi podia anar a dir puta Espanya en 25 idiomes diferents, perquè no existia cap altre escenari a la condemna, com ara no existeix l’escenari en què el Barça podia fer tal o tal altre tràmit per poder inscriure Olmo, perquè l’estratègia de LaLiga està dissenyada expressament per dificultar-ho i així menystenir la moral del club i el seu paper en la construcció nacional catalana.
Ara bé, com passa en política institucional, l’anticatalanisme estructural té límits, i Laporta els està explotant amb força més èxit que la classe política independentista: per bé que l’espanyolisme de dretes com el de Tebas prefereixi honra sin barcos que barcos sin honra, acabarà imposant-se la realitat que Espanya necessita Catalunya per a la seva supervivència. D’aquí els indults, l’amnistia i els pactes posteriors dels partits independentistes amb els socialistes. Es tracta, com sempre, de pressionar, extorquir i desgastar, però sense arribar mai a trencar definitivament la baralla de cartes. Per això Florentino Pérez, sempre hàbil i silenciós quan toca, s’ha mantingut en segon pla. Al cap i a la fi, és un home de negocis.
Laporta no està simplement intentant inscriure Dani Olmo; està forçant el sistema espanyol fins als seus límits. No es tracta de negociar les engrunes que et volen donar, sinó de crear les condicions perquè l’altra part no tingui més remei que cedir. I aquesta és precisament la clau que el moviment independentista necessita retrobar: la capacitat real de generar una amenaça creïble que forci l’altra part a moure fitxa. Si finalment LaLiga cedeix, el Barça haurà guanyat el relat i demostrarà que aquest règim d’excepció no és sostenible. Si no cedeixen, Laporta tindrà l’argument perfecte per explorar alternatives més radicals, com la famosa Superlliga europea, on el Barça podria escapar definitivament d’un sistema corrupte i dissenyat per enfonsar-lo, o participar en la lliga d’un altre país com a entitats privades que són.
En qualsevol cas, la partida és més gran que Dani Olmo. És una qüestió de sobirania, de dignitat i de supervivència. I, com ha passat històricament, el Barça no només juga per si mateix, sinó que juga per representar una nació que encara busca el seu lloc al món. Aquesta vegada, però, el desenllaç pot marcar un abans i un després per al club, per a la lliga i per al país.
