L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) portava una dada sobre la qual crec que és molt interessant reflexionar: el 23% de la població catalana prefereix que Catalunya sigui un estat dins una Espanya federal. I atenció: segons el CEO el 12% dels votants de Junts, el 13% dels votants de la CUP i el 25% dels votants d’ERC es consideren “federalistes”.
Davant aquestes dades, la pregunta que es deuen estar fent els estrategs d’aquests partits és: “Com gestionem el nostre independentisme per no espantar els federalistes que ens voten?”. La veritat és que no tinc gaires esperances en els actuals estrategs de partit. Primer, perquè és evident que no se’n surten. Segon, perquè pensar en termes exclusivament partidaris, com sembla que estan fent, porta inevitablement a trobar solucions exclusivament partidàries. Unes solucions que normalment es basen a intentar acontentar tothom i arriscar el mínim possible per tal de poder mantenir vots, escons, càrrecs i diners. Si hi ha una manera de ser federalista i independentista al mateix temps, segur que els estrategs trobaran la manera de retorçar els arguments per acontentar tothom.
Per sort, fora de les seus dels partits sempre hi ha gent pensant per trobar camins viables per al nostre país. I en relació amb la qüestió dels federalistes és imprescindible rellegir la Trilogia federal: tres cartes d’un federalista català, que el catedràtic de Ciència Política de la UB Miquel Caminal va escriure l’any 2013, poc abans de morir. És un text preciós, emocionant i honest. Podríem dir que dolorosament honest: Caminal havia dedicat gran part de la seva vida a l’estudi i defensa del federalisme. Escriu:
“El món té un futur de pau si s’orienta cap al federalisme”.
Però comença la seva “trilogia” dient:
“A Espanya el federalisme és una utopia. Més ben dit, una distopia per a la dreta i una part significativa de l’esquerra”.
I l’any 2013 avisa: “Encara s’és a temps de no perdre un últim tren federal a Espanya”.
Avui sabem que l’únic tren disponible a Espanya no era federal, sinó que servia per enviar piolins a colpejar votants en un referèndum que qualsevol federalista decent hauria d’haver defensat.
Davant la posició immobilista de l’Estat, Caminal diu:
“En aquestes circumstàncies que el nacionalisme d’estat es tanca amb pany i clau, el federalisme contempla l’opció democràtica de la secessió (…) Un federalista que assumeix un contracte desigual o de submissió no és tal. Per contra, ha de contemplar l’opció de la independència o secessió quan no és possible un pacte federal en condicions de llibertat i igualtat.”
Crec que es pot veure clarament que Caminal pensava més enllà dels estrets límits del partidisme i les etiquetes. (Nota: de fet crec que aquesta és l’única manera pensar. La resta és un succedani al servei de les enquestes). I aquest pensar més enllà el portava a tibar els límits del que vol dir ser un federalista, a exigir a un federalista que sigui honest amb les idees que professa:
“Així que l’obligació de tot federalista és promoure la unió en la diversitat, però quan això no és possible, també assumeix el deure i el dret a promoure la secessió o independència, encara que sigui l’última opció, quan totes les altres han resultat ermes o impossibles”.
Caminal no només convida el federalista a l’acció, sinó que li recorda que té una “obligació” i que té un “deure”. Tenint en compte que segons el CEO un enorme 23% dels catalans creuen en el federalisme, llegir la Trilogia Federal de Caminal hauria de ser obligatori per als spin doctors dels partits. Admeto, però, que no tinc gaires esperances que ho facin. L’exhortació contundent de Caminal, que obliga a moure’s, a omplir de significat les paraules, a omplir de sentit el concepte de federalisme, està a anys llum de les enganyifes de bases eixamplades i “acords de claredat” amb què ens obsequien els nostres suposats dirigents. Per això, també, l’obligació i el deure de treure’ns-els del damunt com més aviat millor. Ni els independentistes ni els federalistes honestos mereixen suportar tanta mauleria.
6
23
