La radicalització de les polítiques dretanes, especialment a l’Occident, no pot entendre’s únicament com una reacció a l’esgotament del neoliberalisme, sinó com l’intent de la seua continuació per altres vies. La ruptura dels pactes socials que van donar lloc a l’estat del benestar —especialment tardà i fràgil a l’Estat espanyol— no és un accident històric, sinó la resposta estratègica del capital a la caiguda de la rendibilitat a partir de la dècada de 1970, quan es tanca l’anomenada edat d’or del capitalisme de postguerra.
Entre 1945 i els anys setanta, els anomenats “trenta gloriosos” van configurar un període excepcional. L’elevat creixement de la productivitat i del producte mundial per càpita, combinat amb una correlació de forces parcialment favorable a la classe treballadora i els sectors populars després de la derrota del feixisme, va permetre una expansió sostinguda de drets socials: sanitat pública, educació massiva, sistemes de pensions i millores salarials. Aquest model no va emergir de la benevolència del sistema, sinó de la pressió social, sindical i política exercida per milions de treballadors organitzats i una creixent societat civil.
Quan aquest equilibri es va trencar, les elits econòmiques van reaccionar. El neoliberalisme no va nàixer com una teoria neutra, sinó com un projecte polític de restauració del poder del capital. El seu primer laboratori va ser Xile, amb el cop d’estat de 1973, la repressió massiva i la destrucció del teixit sindical i polític. Sense llibertats, sense drets i amb la societat desarticulada, els anomenats Chicago Boys van poder aplicar les receptes de Milton Friedman, sota el paraigua geopolític de Henry Kissinger.
Aquest model va ser exportat als països centrals. Als Estats Units, la derrota de les iniciatives de defensa de consumidors i drets laborals a finals dels anys setanta va preparar el terreny per a l’ofensiva de Ronald Reagan: desregulació, privatitzacions, reducció d’impostos als rics, reduccions de plantilles i repressió directa del moviment sindical, com va demostrar l’acomiadament massiu dels controladors aeris en vaga. Al Regne Unit, Margaret Thatcher va impulsar una autèntica guerra social i cultural contra la classe treballadora, especialment amb la derrota dels miners, mentre s’instaurava un discurs individualista sintetitzat en la seua famosa frase: “La societat no existeix”.
La victòria d’aquesta ofensiva va quedar completa amb la caiguda de la Unió Soviètica i la integració de la Xina al mercat mundial sota lògiques capitalistes. El Consens de Washington va substituir els acords de Bretton Woods i va consolidar un ordre global basat en la liberalització de capitals, la subordinació dels estats als mercats i la mercantilització de tots els àmbits de la vida. Els mitjans de comunicació, cada vegada més concentrats en poques mans, van abandonar el seu paper potencial de contrapoder per esdevenir part activa de la construcció del consens neoliberal.
Aquest model, però, contenia les seues pròpies contradiccions. Les crisis recurrents del capital, les contradiccions interimperialistes, l’augment de les desigualtats fins a precaritzar la majoria de la classe treballadora i l’hipertrofiament del capital financer van erosionar la seua legitimitat. La crisi financera de 2008 va marcar un punt d’inflexió: va qüestionar obertament les teories econòmiques dominants i va evidenciar que el sistema no era capaç d’oferir seguretat material a la majoria.
Al mateix temps, l’hegemonia dels Estats Units va començar a mostrar signes estructurals de declivi. L’ascens polític i econòmic de la Xina amb un model més autocentrat, socialment més equilibrat i internacionalment més respectuós, la reconfiguració de Rússia i la consolidació de blocs alternatius com els BRICS i l’Organització de Cooperació de Shanghai han obert un escenari multipolar que limita la capacitat d’imposició occidental. Ni les guerres comercials ni el retorn del proteccionisme i el militarisme han aconseguit restaurar el control absolut d’un sistema cada vegada més fragmentat i divers.
Davant aquesta crisi profunda, les elits no han apostat per una democratització real de l’economia i de la política, sinó per una nova mutació autoritària. El populisme reaccionari i el neofeixisme no són desviacions marginals, sinó eines polítiques cada vegada més centrals per garantir una nova fase d’acumulació i centralització del capital. El problema de fons és estructural: enormes quantitats de capital acumulat, real i fictici, no troben espais rendibles d’inversió productiva. El resultat és una fuga cap a l’especulació, l’extractivisme financer i la captura de rendes bàsiques com l’habitatge, l’energia o l’alimentació.
Perquè aquest model funcione, cal una transformació cultural. Les polítiques d’austeritat, privatització i espoli no poden sostenir-se sense una legitimitat social mínima. És ací on entra en joc el gir autoritari. El populisme reaccionari construeix un relat basat en la por, la identitat excloent i la recerca de líders providencials. Substitueix el conflicte de classe, nacional o la lluita contra el patriarcat per conflictes identitaris dirigits contra les persones nouvingudes, minories, nacions dominades o colonitzades o dissidències polítiques i culturals.
La simplificació extrema de la realitat, la fabricació d’enemics interns, el menyspreu cap al coneixement científic i la normalització del masclisme i de la violència simbòlica o física són peces clau d’aquesta nova hegemonia cultural. El neofeixisme va més enllà: no sols banalitza l’autoritarisme, sinó que legitima la repressió directa com a forma acceptable de govern.
Aquest procés no pot desvincular-se del declivi de la democràcia liberal. No es tracta d’un accident conjuntural, sinó del resultat lògic de dècades de neoliberalisme. Les institucions democràtiques es buiden de contingut al mateix temps que es concentra el poder econòmic. La política es converteix en gestió tecnocràtica mentre les decisions reals es prenen en espais opacs.
En el cas de Catalunya, el País Valencià i les Balears i, en general, de l’Estat espanyol, aquest procés presenta trets específics. El franquisme no va ser derrotat, sinó reciclat dins l’ordre occidental de postguerra, i la denominada Transició va integrar les estructures autoritàries franquistes en el nou marc neoliberal. Això explica la feblesa estructural de la democràcia i la facilitat amb què avui arrelen discursos autoritaris.
Comprendre aquesta trajectòria no és un exercici teòric o acadèmic. És una necessitat política. No ens enfrontem només a governs concrets ni a partits determinats, sinó a un canvi de fase del capitalisme global. La dretanització sistèmica d’Occident pot ser un procés profund, amb arrels econòmiques, culturals i geopolítiques.
Només des d’aquesta comprensió es pot articular una resposta que no es limite a la defensa nostàlgica d’una democràcia buidada, sinó que aspire a una veritable democratització de l’economia, del poder i de la vida. Nosaltres tenim al nostre abast situar l’objectiu de la independència com a procés sobiranista i profundament democràtic. Perquè el gir autoritari no és un destí inevitable, però tampoc no és un accident: és una estratègia.
