Els moviments jurídics d’aquest mes, amb una més o menys desfavorable opinió de l’advocat general de la Unió Europea sobre les euroordres ens alliçonen sobre els perills de confiar excessivament en la feina i la feixuga responsabilitat amb què ha hagut de carregar l’exili. Com servidor de vostès ja ha expressat diverses vegades, és un error confiar excessivament en les institucions europees o que els problemes dels catalans es puguin resoldre des de fora. Malgrat que és obvi que Espanya és un estat disfuncional amarat de cultura política franquista, a Europa, a la seva comissió, al seu Parlament, als seus tribunals, abunden també la incompetència, els prejudicis i la vulnerabilitat davant les males arts, el transaccionisme interessat, o directament el suborn i compra de voluntats. Cal recordar que entre alguns excel·lents parlamentaris i funcionaris, també hi ha sobrepoblació d’ineptes, corruptes i males persones que són enviats al reciclatge de les institucions europees. Sense anar més lluny personatges de l’alçada de Zoido o amants de l’Anís del Mono estil Junker en són bona mostra. Com m’ha confessat algun eurodiputat català, als passadissos del Parlament de Brussel·les i Estrasburg et trobes el millor i el pitjor d’Europa. I no sempre els primers són capaços d’imposar-se als segons.
Als catalans, la majoria dels quals europeistes, ens agrada confiar en la integritat moral del projecte de construcció continental. Tanmateix, la crua realitat és que la dimensió moral de Brussel·les és més postureig que realitat. Amb entusiasme, arriba a acords amb Turquia, i ni tan sols és capaç d’organitzar un simple boicot al mundial de futbol de la teocràtica Qatar, on milers de treballadors en condicions d’esclavatge han mort en les obres faraòniques d’una repressiva dictadura.
Des de l’independentisme es fan reiterades apel·lacions a l’exili, com la gran esperança que ens ha d’ajudar a bastir la República. Ara bé, més enllà de l’honorable tasca de persones que han actuat, lluny de casa, amb una dignitat heroica, la realitat és que això d’apostar-ho tot a l’exterior no deixa d’exhibir certa mandra i negligència a l’hora d’organitzar una estratègia de confrontació a l’interior que permeti mobilitzar els centenars de milers d’activistes que poden actuar i identificar de manera correcta els adversaris. Perquè, efectivament, un dels pitjors defectes indepes és la tendència al caïnisme de Twitter, la facilitat amb què apareix la categoria de “traïdor”, les sospites, ressentiments i altres elements que revelen tàctiques estèrils i laments de gent de vocació perdedora.
Òbviament, n’hem tingut prou perspectiva per veure que l’independentisme institucional, més que fracassar, no ha tingut èxit. Manca convicció, imaginació, valor, esperit de confrontació i, sobretot, determinació. Sobra, per contra, victimisme, sospita, capelletisme i fe en què el conflicte es pot guanyar sense esforç. Per la seva banda, entitats com Òmnium o l’ANC, més enllà de la bona voluntat, semblen haver perdut el necessari instint assassí per generar tensió amb el Regne d’Espanya. I semblen haver perdut certa capacitat d’embranzida i imaginació. Les samarretes de la Diada semblen haver caducat com a element estratègic. S’imposa, doncs, l’exploració de nous mètodes i noves tàctiques. La Diada podria ser una bona oportunitat, més que per recórrer de nou a uns elements folklòrics cada vegada més fossilitzats, per assajar certa bel·ligerància contra els símbols de l’Estat, el seu poder judicial, administratiu i econòmic. I molt especialment, contra tot allò que té a veure amb l’element fundacional del nacionalisme espanyol que representa el franquisme. A tall d’exemple, no entenc com el monument franquista de Tortosa no hagi caigut al riu, per molta protecció jurídica que obtingui. ANC i Òmnium han de canviar el xip, o potser cal que els CDR es converteixin en una entitat visible. O que el Consell per la República deixi enrere la discreció i es constitueixi com a govern provisional de la República, deixant, si cal, en ridícul, unes institucions que, a banda de partidisme, accepten la legalitat del Règim del 78, que no resulta altra cosa que la continuació del Règim del 39 per altres mitjans, encara que amb idèntics objectius.
D’altra banda, cal una renovació a fons dels lideratges independentistes. És el que cal fer quan passa el temps i no s’observen resultats. D’una banda, per descomptat, caldria que la militància d’ERC, de Junts, de les CUP apartin aquelles personalitats a qui sobra retòrica i manquen fets concrets o gestos tangibles i carregats de significat. Tots sabem que això és difícil perquè els dèficits democràtics a dins els partits dificulten enormement això, i perquè també és cert que existeix certa tendència al capelletisme i el sectarisme intern que impedeixen disposar de mecanismes mínimament fiables que permetin organitzar els partits de baix a dalt. Una altra possibilitat, i caldria anar-hi pensant, seria un front unit de personalitats independents, de prestigi i ideològicament plurals (amb mecanismes d’exclusió de frikis) disposats a crear una candidatura a les diverses institucions amb l’exclusiu mandat de proclamar la independència, i en el cas més que probable en què no hi hagués majoria, no participar de les institucions generant cert bloqueig parlamentari i governamental fins que els independentistes, necessitats dels seus vots, restin en evidència davant els seus votants, i condicionada la seva gestió.
En qualsevol cas, s’aproxima una tardor difícil, amb l’anunci de tempestes socials i econòmiques. En aquestes circumstàncies, l’independentisme més val que estigui ben organitzat, i sobretot, disposi d’un full de ruta clar per complir amb el mandat del primer d’octubre. Si més no, els aconsellaria retenir aquesta frase del sempre pessimista i agnòstic Arthur Schopenhauer: “Cap vent no és favorable per qui no sap a quin port vol arribar”.
10 
1 
