Els congressos que faran enguany Junts per Catalunya i Esquerra Republicana poden comportar un punt d’inflexió en les dues forces polítiques o acabar en bufa de bou. Bufa de bou o foc de botges, a gust del lector. La bufa del bou, tot aire. El foc de botges, com el de canya, fumeja molt i no escalfa gens.
Pel que fa als republicans, la divisió del partit en dues faccions quasi cagades davant el dilema d’investir o no Salvador Illa com a president de la Generalitat dirà ben poca cosa de cara al congrés. D’un costat, encara serà d’hora perquè els representants de la militància valoren la cessió que ha impulsat Marta Rovira i que ha va acabar acceptant -amb l’ambigüitat pública que defineix el personatge- Oriol Junqueras, que per ara són les dues faccions en litigi obert. De l’altre, malgrat que la investidura d’un president del PSC hi pesarà, no serà la clau de volta del resultat d’un congrés en què, almenys per ara, l’element més decisiu serà confirmar o rebutjar la continuïtat del mateix Junqueras, que en tot el debat pro o contra Illa ha volgut fer el paper d’Arlequí i s’ha quedat amb el de Franca Trippa.
És molt improbable -almenys per ara de nou, ai!- que un sector obertament i descaradament crític -un sector, per exemple, més independentista- acabe imposant-se contra la lògica que ha conduït el partit aquests darrers anys. Els crítics d’Esquerra per ara no passen de ser cítrics. Àcids i gràcies. Si la festa de novembre acaba sent només foc d’artifici i l’expresident recent torna al càrrec, tot plegat acabarà en fum de botges. No és gens descartable. I si perd, l’alternativa no comportarà un gir que porte Esquerra a un canvi radical de guió.
Quant a Junts, potser fins i tot hi ha menys incerteses. El pas de comèdia que ha protagonitzat Carles Puigdemont amb el seu retorn fugaç ha acabar reforçant-lo als ulls d’un partit que, sense fissures, no ha dubtat en cap moment sobre qui el lidera. Puigdemont pot ser de Junts president, president honorífic, militant de base, cap de colla castellera, capità de filada o clavari major. Tant se val. N’és el líder indiscutible. És ell qui pren les grans decisions i mou la direcció al compàs de l’exili i qui proposa, pacta i remata les llistes electorals. És ell també qui arrossega la parròquia encara devota.
Si Carles Puigdemont no mana més, és perquè de vegades li fa mandra o perquè no pot estar per tots els detalls. Si algun born no s’hi veu, només cal que mire amb l’ull sa la llista de caiguts o fotuts i arrimats al marge en combat. En combat contra el líder cert i contrastat del partit. En paraules d’Albert Batet -Balanzone a la comèdia-: “En un castell qui mana? El cap de colla, que decideix quin castell es fa, qui puja, l’ordre”. El congrés de Junts pot ser exactament això. Aclarir encara més als torts -a algun despistat, si és qui en queda cap- qui decideix quin castell en fa i qui puja. I fer-ho de manera explícita si el cap de colla així ho accepta ara.
Aquesta “acomodació del lideratge de Carles Puigdemont” -en expressió del sempre hàbil Agustí Colomines- és important per se? Més enllà d’espavilar els torts, no gaire. Hi manarà qui hi manava. I això només constatarà i reafirmarà l’ordre del castell. És difícil que aquest liderat acatat formalment puga servir per “cohesionar totes les cultures polítiques que van confluir el 2017 i així superar les procedències que representen molt bé grups que actuen associats a Junts”, com espera el mateix Colomines.
Encarà serà més difícil definir i establir una línia ideològica clara que situe el partit en l’àmbit del centre dreta o esquerra. Senzillament, perquè Puigdemont defuig tota adscripció que no siga la independentista. No se sent segur ni a gust, el cap de colla -gràcies, Batet, per la concreció del càrrec-, amb les ideologies convencionals. No accepta el paper en aquest eix que li han reservat el PSC i Esquerra, caricaturitzat pels seus rivals -inclosa La Vanguardia- amb la fórmula “postconvergents”. I no és estrany, per tant, que en el necessari enfrontament contra la cultura woke -dominant a Catalunya- Junts acabe sempre fent l’anguila i decantant-se ara ací i ara allà.
El problema que pot suposar aquest final és que es mantindrà com a catàstasi, espera angoixada, fals desenllaç. Carles Puigdemont és ara una anomalia en l’escenari actual de la política catalana? Això no ho decidirà aquest congrés. En tot cas, seran moltes les dificultats que comportarà la decisió d’acceptar-ne també formalment el liderat, la d’erigir-se com a única alternativa de l’independentisme no doblegat amb el president a l’exili al davant.
En primer lloc, aquesta darrera garantia l’hauria de veure i acceptar, també, una quantitat significativa i determinant dels independentistes despagats que han anat a morir al marge de l’abstenció. I això és difícil. Difícilment, com pretén Carles Puigdemont i proclama Jordi Turull, el partit redefinit arran del congrés rescatarà “la gent que es va quedar a casa” després del fiasco d’octubre. Diu Turull que ja no els alimenten “molles”, que volen “el pa sencer”, però la barra va quedar esmicolada fa molt de temps. I això no ho recomponen ni jocs d’escapisme ni congressos aclamatoris.
Liquidada, a més, l’estratègia d’unitat -via crucis unitari-, serà encara més difícil recuperar-la amb la pretensió de liderar-la com a única opció digna i considerar Esquerra una comparsa botiflera. La història del Procés en determina les enormes limitacions en aquest sentit. El secretari general de Junts, Jordi Turull, no vol que el seu partit faci de “barrufet rondinaire”, però això, a més de voluntats transversals i hegemòniques, hauria de voler dir també eficàcia en les gestions i capacitat d’arribar a acords. Amb qui a partir d’ara? Amb el PSC? Amb Esquerra? Concretament, què gestionarà Junts? Qui proclama que no vol ser “crossa” de ningú pot acabar com una estaca clavada al mig del camp. Una estaca digna, mentre els altres cullen les nostres molles de cada dia.
El paper que s’ha adjudicat ara Carles Puigdemont i el que assigna al seu partit, si no aconsegueix millorar els resultats en les pròximes eleccions, que seran les espanyoles, pot situar-los en la reivindicació permanent, exigent i insatisfeta. Barrufets reivindicatius. La diferència entre el barrufet rondinaire i el reivindicatiu és que el segon porta una estelada. A més, això pot tranquil·litzar els actuals dirigents del partit més còmodes amb aquesta adscripció -que sovint són els escollits per a la incerta glòria per part de Puigdemont o els més mediocres-, però no aquietarà aquells que tenen una visió de la política menys heroica i més pragmàtica.
Siga com siga, el reconeixement formal del liderat no canviarà gaire la situació actual després de l’aterratge i l’enlairament de Carles Puigdemont, que, a més, amb la pèrdua de la immunitat d’eurodiputat i la possibilitat que Pablo Llarena dicte una nova euroordre exclusivament per malversació, queda en una situació més precària encara que abans.
També el congrés de Junts por acabar en bufa de bou.
