JxCat i ERC no van ser capaços de fer la independència durant la legislatura passada i no han fet res per acostar-nos-hi durant l’actual legislatura. Tots dos partits són corresponsables d’aquest fracàs que respon, de fet, a la mala gestió d’un èxit: la victòria de l’1-O. La seva renúncia a aplicar el mandat del referèndum i l’estancament nacional de l’actual govern de coalició, homogeneïtza els dos partits del Govern.
Tenint en compte que, en el que és essencial, ERC i JxCat són companys de fracàs, les baralles entre els dos partits només es poden veure com un cúmul de batalletes supèrflues, batalletes que no tenen a veure amb discrepàncies sobre com fer la independència sinó que tenen a veure amb qui capitaneja la gestió de les misèries de la Catalunya autonòmica. Dit d’una altra manera, JxCat i ERC no s’han enfrontat mai sobre el projecte independentista perquè han decidit, unidíssims, renunciar-hi. Es va veure l’octubre del 2017 i s’ha vist durant els últims tres anys. El marc de tota disputa és sempre de caràcter autonomista.Això no vol dir que no existeixin diferències entre els dos partits, que sí que existeixen, ni vol dir que justifiquin i gestionin la seva renúncia conjunta de la mateixa manera, perquè no és així.
D’una banda, Esquerra defensa que actualment no estem preparats per enfrontar-nos a l’estat amb possibilitats d’èxit i que, per poder fer-ho, encara cal treballar molt. Una feina que té a veure, sobretot, en fer créixer la base independentista. Mentrestant, diuen, cal arribar a pactes amb l’Estat per poder anar tirant de la millor manera possible. Aquest no és un plantejament pragmàtic, com ens volen fer creure. És un plantejament derrotista que mira d’alimentar la feblesa i la por en comptes d’estimular la fortalesa i la valentia. També és un plantejament estúpid, perquè no hi ha res que ens pugui fer pensar que, ampliant la base, se solucionarà cap dels veritables problemes que comporta fer la independència. De fet, fa molts anys que existeix una base amplíssima a favor de solucionar el conflicte a través d’un referèndum i això no va servir perquè ni Espanya ni Europa se sentissin pressionats a donar-li suport. Per últim, és un pla que Esquerra està intentant desplegar amb total incompetència. El partit ha rebaixat el seu discurs nacional per poder atraure polítics que no són independentistes i aspirar a obtenir el vot de gent que tampoc ho és. Això no és ampliar la base de l’independentisme, que implicaria convèncer més polítics i gent que amb un estat propi viurien millor, sinó que és ampliar la base dels comuns. Esquerra no està aconseguint transformar res sinó que és Esquerra la que s’està deixant transformar.
El que fa JxCat és diferent. És, de fet, molt pitjor. El plantejament del partit de Puigdemont no és derrotista sinó empoderador i, lluny de ser estúpid, està molt ben pensat. Calculadíssim. A més, no el despleguen amb incompetència sinó amb una habilitat que a mi de vegades encara em sorprèn. El problema és que és un plantejament que es basa, exclusivament, en la trampa, en la mentida, en l’engany. JxCat abranda el poble amb idees revolucionàries mentre, a l’hora de la veritat, actua amb cobdícia i covardia. “Si vols que torni el president, has de votar el president”, deia l’ara eurodiputat per poder guanyar unes eleccions. “Apreteu, apreteu”, deia l’almogàver de la pancarta. Els de JxCat són una gent que tenen la santa barra de criticar l’aval d’ERC als pressupostos espanyols quan resulta que ells mantenen un pacte de govern amb el 155 a la Diputació de Barcelona, que és encara pitjor. Molt, molt, molt pitjor! Al cap i a la fi i per molt que hi discrepi, el pacte pels pressupostos pretén treure un rèdit que afecta el conjunt del país. Per contra, JxCat va donar el govern de la DIBA als socialistes buscant només un benefici pel partit, en forma de càrrecs i de poder. A les enceses arengues de Laura Borràs, encara no hi he trobat cap compromís per revertir, en cas que sigui presidenta, aquest i altres pactes amb el 155. Amb tot, els convergents, per molt que s’omplin la boca de paraules revolucionàries, fan una política extremadament conservadora per poder mantenir la seva paradeta de sempre.
D’una banda, doncs, tenim a ERC, que és un partit mentalment petit, un autèntic zero a l’esquerra, i de l’altre tenim a JxCat, que és un partit competent però que no sap fer altra cosa que mirar de colocar-nos motos.
Hi ha molta gent, cada cop més, que s’adona que amb aquest parell no farem mai la independència. Molta d’aquesta gent, però, sent que no té alternativa i que no hi ha més remei que votar-los per evitar que governin els espanyols. Bé, doncs no és així. Les alternatives sempre es poden construir. Si cap dels camins va on tu vols, el que has de fer és obrir-ne, tu, un de nou. Això és el que estem fent la gent de Primàries Catalunya: construir, entre tots, una alternativa. Perquè no volem estar acorralats per aquesta pinça sinistra, perquè no ens dóna la gana seguir votant uns partits que ens condemnen a la derrota només per poder retardar-la una mica més. I perquè si l’únic que féssim els independentistes fos queixar-nos dels nostres polítics, seríem, en el fons, com ells, que l’únic que saben fer és queixar-se d’Espanya. No t’agrada on ens porten aquests dirigents? Doncs canviem-los, conxo!
1 
