L’agost de l’any passat Salvador Illa va ser investit com a president de la Generalitat. Aquest fet no hauria estat possible sense el suport d’Esquerra Republicana de Catalunya, que prèviament s’havia sotmès a un difícil debat intern; un 53,5% dels militants van optar pel Sí i un 48,8% van decantar-se pel No. Avui, a tocar de l’onze de setembre del 2025, ja podem valorar el resultat d’aquell gest polític, que ens ha portat a un escenari del tot inèdit. Mentre Salvador Illa va obtenir la seva part del pacte –en essència, la presidència i el govern en solitari de Catalunya–, no s’han complert les condicions bàsiques que va posar ERC damunt la taula, aquelles condicions que sens dubte havien decantat, per un marge estret, l’assentiment de les bases del partit.
Recordem que el 2023 ja s’havien negociat contrapartides ambicioses a l’elecció de Francina Armengol com a presidenta del Congrés, i de Pedro Sánchez com a cap del govern espanyol. Unes condicions que en el cas dels partits catalans passaven per l’ús oficial del català al Congrés i a la Unió Europea, la investigació del cas Pegasus i els atemptats jihadistes del 2017, el traspàs de Rodalies, la reducció del dèficit fiscal i l’amnistia per a tots els represaliats del procés català. Es tractava d’un seguit de mesures prou ambicioses, i vistes les experiències històriques, de molt incert compliment. Doncs bé, uns mesos després, i amb els resultats de les eleccions catalanes a les mans, s’obria un cicle negociador encara més ambiciós amb els mateixos socis.
L’acord entre PSC i ERC a Catalunya es va presentar amb una redacció clara i amb objectius concisos, la qual cosa no vol dir que oferís garanties automàtiques de compliment. S’havia de fer una convenció per a resoldre el conflicte, donant veu a la ciutadania de Catalunya, mesura que encara no s’ha materialitzat. Calia formar una comissió de seguiment del mateix acord, que de moment no s’ha reunit. Els aeroports catalans havien de ser administrats des del propi país (tema ja oblidat), i les Rodalies havien de ser traspassades (tema enfangat en un consorci de participació mixta). S’acordava un pacte per la llengua i la protecció del seu ús social, que només s’ha traduït en la creació d’una nova conselleria i, en un exercici d’ingenuïtat notable, s’estipulava la necessitat de promoure les seleccions esportives catalanes. Com a argument estrella per a la investidura, s’apostava per un finançament singular, un concepte que aleshores va ser traduït com una autèntica sobirania fiscal.
Es tractava, de fet, d’un acord ampli, pròdig i ambiciós nacionalment. L’any 2025, és a dir ara, havia d’estar ja traspassada tota la recaptació de l’IRPF a l’administració catalana. S’havia d’aplicar l’ordinalitat, aquell concepte que implica que en el rànquing de territoris, els donants no poden perdre posicions per haver contribuït massa a les arques comunes -cosa que fa anys que succeeix amb Catalunya. Tot plegat havia de culminar amb la recaptació del 100% dels impostos generats a casa nostra. Doncs al cap d’un any, res de res. En contrast amb aquesta pluja de grans recursos i objectius ambiciosos, els resultats del desplegament són ben exigus per al nostre país. Com deia Horaci, “Parturient montes, nasciter ridiculus mus”. Les muntanyes pareixen i només neix un ratolí ridícul.
L’únic ratolí nascut del pacte d’investidura, per tant, ha estat la presidència que interessava els socialistes. De la banda dels republicans, el més exitós fou evitar una nova convocatòria electoral amb un resultat molt incert. Més enllà d’aquest guany tàctic, que apareix més com una anguniosa mostra de debilitat, els beneficis derivats del desplegament del pacte han quedat, la major part, en el no-res. El més flagrant és el resultat de l’anomenat finançament singular, que fa tot l’aspecte, al cap d’un any, d’encaminar-se cap a una ensarronada no gens singular. Perquè més enllà de no haver complert les mesures especificades per al 2025, els socialistes ni tan sols dissimulen les nul·les intencions de complir els acords… deixant-ho fins a la propera legislatura!
Si en el moment del pacte s’hagués ajornat la investidura de Salvador Illa, i ara s’anunciés que no es faria efectiva fins al 2028, no s’hauria considerat una estafa? Doncs com hem de qualificar la part republicana del pacte? El cas és que el PSC i el PSOE han obtingut tot el poder a tot arreu. Però ni el país ni ERC particularment n’han obtingut res de sòlid a canvi. Una amnistia que no s’aplica als represaliats més destacats, unes cadires en un consorci ferroviari, i zero avenços en les finances catalanes. A Europa, el català ni hi és ni se l’espera. El balanç del desplegament de l’acord entre PSC i ERC, al cap d’un any de la signatura, no només és un fracàs en tota regla; és una enganyifa i una indignitat de cara als ciutadans catalans en general i, en particular, als membres d’ERC que van votar-lo a principis d’agost del 2024.
En la campanya de la consulta interna, la direcció d’ERC va demanar el vot d’un “Sí vigilant i exigent”. Hem vist el Sí, però no hem vist els adjectius. Com a membre d’ERC, em sento obligat a plantejar el cas i proposar alguna cosa. Tant els militants que van votar que Sí, com els que van votar que No, crec que ens sentim responsables de la situació present, que no fa cap bé al país ni al partit degà del republicanisme. Hem de fer pinya per denunciar la conversió del pacte d’investidura en paper mullat, i obrir la possibilitat d’impugnar-lo. I si malauradament no ens sorprèn gaire el trilerisme polític per part del PSC, sorprèn i decep el desinterès de l’actual direcció d’ERC. On és Oriol Junqueras? En lloc de parlar sobre futurs acords respecte als pressupostos i altres escenaris, per què no diu clarament que ja s’ha produït la gran ensarronada, i que no calen més proves per provocar la ruptura del pacte? És evident que s’ha acabat la partida, no cal allargar més la genuflexió.
L’estiu passat es va preguntar els militants d’ERC si aprovaven la investidura de Salvador Illa “a canvi de la sobirania fiscal, la promoció i protecció de la llengua catalana, la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític i la resta de mesures”. Paraules textuals de la consulta interna. Doncs bé, hem de dir ben alt i clar que cap d’aquestes mesures, les que tot seguit van permetre entronitzar el president Illa, cap d’elles, s’ha fet respectar. Per què, aleshores, cal respectar una falsa reciprocitat? Per què ERC ha d’apuntalar un partit que dona mostres quotidianes de no tenir ambició nacional i, a sobre, d’incomplir allò pactat? No, això no és el que van votar les bases d’ERC. Es va votar fermesa, avenç nacional i progrés. I no hem vist res d’això. En suma, aprofitem aquest onze de setembre per posar fi a l’anestèsia nacional en què el PSC ha sumit la política catalana. Cal canviar d’Illa, i tornar a fixar el rumb cap a l’Ítaca republicana.
