Potser vaig errat, no li diré pas que no. Però algú m’ha d’explicar què està passant en aquestes primeres hores d’una campanya oficial que fins i tot podria capgirar les previsions que circulaven fins ara, segons les quals el PP i Vox guanyarien les eleccions del 29-N i podrien governar en coalició.
Però, de sobte, les previsions es converteixen en imprevistos. Totes les ires de l’infern es van desfermar en moviments subterranis de tota mena, a favor i en contra de les possibilitats que Pedro Sánchez continuï ocupant el “matalàs de la Moncloa”. El “CIS de Tezanos” (així l’anomenen) apareix amb una enquesta que no coincideix gens ni mica amb les quinze anteriors publicades per mitjans privats, i atorga una còmoda victòria al PSOE davant del PP, que ni tan sols aliat amb Vox aconseguiria, segons Tezanos, la majoria absoluta.
He recollit la indignació de diversos enquestadors coneguts, que veuen com el CIS els contradiu i l’acusen, ras i curt, de “manipulació” i de falsejar els resultats per fer creure a la ciutadania que això, una “remuntada” de Sánchez, és possible.
No soc pas jo qui diu que Sánchez no està fent una campanya eficaç, ajudat per Broncano, TVE, algun altre mitjà i, és clar, pel Butlletí Oficial de l’Estat, que aquests dies utilitza amb una generositat electoralista ben prodigiosa. Allà on Feijóo, el seu gran rival (fins i tot diria que enemic), suggereix avorriment de normalitat quotidiana, fredor i camins gastats, Sánchez provoca desconcerts, entusiasme entre els seus, agitació assegurada i focs artificials. I és clar que el president sap manejar com ningú els podcasters de moda, per al que serveixin: per això compta amb gairebé vuit-cents assessors que li cuiden les xarxes, els influencers i tot el que representen de “modernitat”. I les campanyes, avui, es guanyen a les xarxes, així com a les televisions, és clar.
Però també es perden en altres terrenys. Si li dic la veritat, aquesta irrupció tan “oportuna” de l’UCO, suggerint, amb unes investigacions que surten a la llum precisament en aquests moments, que el finançament del PSOE no ha estat tan sancta com diu el PSOE, és com una maça que cau damunt la campanya governamental. Com també ho és, pel que pugui valer, que ara surti a la llum un llibre de la fontanera Leire Díez, que, tot i que encara no l’he acabat de llegir (sembla que falten dos volums més), s’assembla més a una incriminació contra el PP que no pas a una revelació del que es remena a les clavegueres del PSOE. Jo no dic res: només constato fets. Entre aquests, la implicació d’un determinat mitjà en pagaments secrets a Koldo per desprestigiar presumptament Sánchez i el PSOE.
Doncs és clar que dic que s’hi aprecia, a una banda i a l’altra, una certa guerra subterrània en aquests moments en què comença la campanya per a unes eleccions que presumiblement seran les més transcendentals que haurem viscut en democràcia. És clar que no acusaré el PP d’estar directament darrere d’un dels bàndols que es disputen la partida entre bastidors, però és evident que hi ha forces que no volen, costi el que costi, que Sánchez revalidi la seva estada a la Moncloa. I n’hi ha d’altres que intenten que la revalidi quatre anys més (com a mínim), passi el que passi.
Doncs sí: hi ha forces, i crec que el mateix “ànec coix” Sánchez les encapçala, obstinades, més enllà del que serien les estrictes regles de l’elegància democràtica, en tot el contrari, és a dir, a fer que Feijóo perdi. D’aquí els “consells de ministres extraordinaris”, tan beneficiosos; o la Diputació Permanent del Congrés aprovant allò que el ple de la Cambra havia rebutjat, i fins i tot la imminent visita d’algú com Lula per “donar un cop de mà” al seu amic Sánchez. Res d’il·legal, per descomptat, com tampoc no hi ha res d’il·legal en les escaramusses televisives i les dels podcasters; però jo sí que diria que no és pas aquest, el de la martingala i l’aprofitament de l’avantatge, el de l’aldarull electoralista, l’esperit serè que hauria de regir una campanya electoral com aquesta, en què tots ens hi juguem tant, segons qui i com ens governi a partir de desembre.
Aquesta ha estat una legislatura que s’acaba amb violència als carrers, amb uns sindicats fins ara mansos que convoquen una vaga general i amb Tezanos desfermat en les seves prediccions. Els candidats han donat el tret de sortida. Feijóo, per cert, a Catalunya, sabent que qui no guanya a Catalunya difícilment guanyarà a Espanya, i Sánchez a Sevilla, sabent que qui perd a Andalusia probablement perd les eleccions. La cursa ja ha començat, i ves a saber qui arribarà primer a la meta, i en quin estat.
