Guant blanc, maneres exquisides, cap retret, respecte mutu, els dos candidats a primàries de JxCat han pres posicions a camp obert amb els colors ben visibles onejant al vent. Fair play, com correspon a cavallers, només sotmesos a la tirania patriarcal del llenguatge, ja que, de fet, són una dona i un cavaller.
Al capdavall, la claredat de les exposicions públiques a les xarxes és molt d’agrair perquè si distingir entre candidats de diferents partits sovint és difícil, fer-ho quan ho són del mateix pot esdevenir impossible. Sobre tot si ambdós candidats es confessen partidaris del mandat de l’1-O i fidels a la doctrina del MHP Puigdemont de la confrontació intel·ligent sota la seva guia. Si hi ha una àmplia coincidència als principis i mètodes, on es trobaran les diferències que justifiquen que hi hagi dues candidatures i no una única? Òbviament a la lletra petita, la que té l’irritant tendència a embolicar-ho tot.
D’agrair, doncs, que ambdós candidats hagin palesat llurs plans i el personal pugui triar amb coneixement de causa. Pel que se sap, la candidata Borràs prioritza la confrontació cap a la independència per la via unilateral quan les circumstàncies ho facin possible. No es tanca la porta a cap diàleg (entre altres coses perquè només la confrontació porta al diàleg), però es prioritza la confrontació i la unilateralitat.
El candidat Calvet, a la seva banda, prioritza el diàleg amb els espanyols fins a obtenir per aquesta via un referèndum d’autodeterminació. Com que és home realista i prudent, ajorna la independència una generació per hi anar ben segurs sense ficar la pota i perdre el que ja hem aconseguit. Mentrestant anirem modernitzant la societat catalana fins que la pròxima generació prengui la torxa.
Són tan fàcils a distingir com un cigró d’una granota. Es dirien candidats de dos partits enfrontats, a mons de distància; però com que estan units al cap per les mateixes fidelitats, més aviat semblen siamesos que cal trencar que caldrà trencar.
Ambdós candidats han presentat la seva proposta amb intel·ligència seguint la recomanació del president Puigdemont. Potser el candidat Calvet ha portat aquesta virtut a fora del camp del fair play en afirmar que “cal escollir un independentista que sàpiga governar”. Això no pot voler dir el que diu perquè és una bajanada. Qui escolliria per governar algú que no sàpiga governar? I és clar, això no vol dir el que diu, sinó el que no diu: ell sap governar perquè en té experiència, tot i reconèixer que el seu govern ha estat deficient. La Laura Borràs no en té cap d’experiència de govern, ni tan sols de govern deficient. Sí, és una manca de fair play, perquè és un cop baix. Però gens intel·ligent. Posar l’experiència, fins i tot deficient, com a condició és tancar el pas a la innovació i la renovació.
El problema que presenta la candidatura de Calvet no és que no es distingeix de la de Borràs, sinó que s’assembla com un ou a un altre al discurs d’ERC i té una incidència directa sobre la dialèctica partitocràcia-lideratge del MHP Puigdemont. Per dir-lo amb la mateixa claredat que els candidats: si les primàries són per escollir el candidat de la llista del partit amb el president o el de la llista del president amb el partit. No és cosa minsa encara que ho sembli.
Suposo que sortirà electa la candidata Borràs, almenys a les xarxes és la que té més suport popular. Populus locutus, causa finita. O no? Si guanya Borràs vol dir que JxCat serà la llista del president amb un partit compromès amb la via unilateral cap a la independència. O no? Tot i derrotat, Calvet seguirà a la llista, com és el seu dret i cal saber quin suport té la seva posició a dins del partit. L’ajuda que l’han prestat els presos polítics Rull i Turull té el seu significat.
Aquest és el problema de la partitocràcia: hi ha un partit amb dues tendències internes, amb dues ànimes, possiblement una majoritària i una altra minoritària. Si es tracta d’un partit democràtic, haurà de respectar la discrepància de la minoria, òbviament fins a un punt de ruptura. Però el respecte per la minoria, en aquest cas la minoria partidària del diàleg per damunt la confrontació, no pot impedir que el partit tingui una única voluntat i una única veu.
La previsible elecció de Laura Borràs hauria de tancar la qüestió sense cap mena dubte. El partit JxCat, la llista del president Puigdemont té una única veu i una única voluntat: la confrontació democràtica i la via unilateral cap a la independència. Però cal no oblidar que es tracta d’un partit que, com a tot partit, és un conglomerat d’interessos creuats amb resultats sovint imprevisibles. Els partits, com la dona, segons el masclista de Verdi en Rigoletto, són vel·leïtosos “qual piuma al vento”.
Per això és vital reafirmar l’única voluntat i l’única veu, el compromís, vaja, que la llista de JxCat o llista del president és la de la via unilateral cap a la independència. Cal dir-ho i redir-ho i deixar-ho clar com l’aigua perquè es demana el vot del poble sencer per culminar una tasca que el poble sencer va començar fa tres anys: una revolució.
1 
