Si bé no hi ha dubtes que la immersió va ser un encert històric, la manera com es va plantejar, des del seu inici, va constituir un error estratègic. En qualsevol cas, hi ha un punt important d’aposta política del president Pujol, en un dels seus exercicis de possibilisme que va caracteritzar la seva trajectòria. Si mirem enrere i deixem de banda la versió edulcorada de la Transició (a la pràctica, una etapa violenta i conflictiva), la posició de Catalunya era més que fràgil.
Malgrat que el catalanisme va apostar clarament per l’establiment d’un règim democràtic en un estat on tot el seu aparell, des dels policies als conserges eren fanàticament franquistes, qualsevol gest que sonés a independència, nació o identitat implicava el risc d’un cop d’Estat (i n’hi va haver una colla d’intents, més enllà del 23F). Es tractava d’una època en què la policia matava pels carrers, i els grups de paramilitars feixistes actuaven impunement. Per tant, es va optar per unes polítiques de recatalanització teòricament ambicioses, a la pràctica, tímides.
Quan Catalunya va assumir, via Estatut de 1979, les competències en Educació hi va haver una discussió interessant sobre la manera com el català (que havia estat sempre a fora de l’escola pública, fora de l’anecdòtica i estadísticament irrellevant experiència del Patronat Escolar a principis del segle XX) podia implementar-se a l’escola. No hi van faltar veus, entre les quals la de Marta Mata, sota l’òrbita socialista, que van estar temptades per una doble línia en funció de la llengua materna [avui aquest concepte s’està substituint per “primera llengua”], més o menys com ha passat al País Basc.
Jordi Pujol ho considerava un error. Era conscient de l’abrupte trencament que es va produir durant la República entre les masses obreres anarcosindicalistes immigrades i unes classes mitjanes autòctones insensibles i hostils davant el fet, i que va contribuir a la inestabilitat social dels anys trenta i una revolució, la del juliol de 1936, que horroritzà el catalanisme noucentista. A més, en la seva etapa d’activisme social, i en la relació amb intel·lectuals de l’alçada de Paco Candel, havia assumit la idea de l’”un sol poble” que permetria una cohesió davant d’una nació fràgil i en minoria demogràfica (l’any 1975 els nascuts a fora de Catalunya eren majoria), la qual cosa implicava la necessitat de fer una política que busqués el consens en un context difícil.
A tot això, s’imposà una nova realitat. La idea d’una escola en català va sorgir, en bona part, de grups de pares mobilitzats de les zones obreres l’àrea metropolitana de Barcelona (amb epicentre a Santa Coloma de Gramenet), imbuïts d’experiència de lluites sindicals i veïnals, que exigien que els seus fills aprenguessin català. I no ho feien per dèries patriòtiques. Els pares, en termes educatius, solen prendre decisions racionals. Consideraven que el català era el passaport que possibilitava l’accés a la classe mitjana. Els manobres, treballadors de la SEAT, cambrers, fusters, metal·lúrgics volien que els seus fills fossin mestres, empleats de La Caixa, oficinistes, comercials, advocats,… Alguns se’n van sortir.
Tanmateix, la societat catalana és matusserament classista, la globalització posà contra les cordes les classes mitjanes i les promeses de progrés social, en molts casos, es van esvair a partir d’una creixent precarietat laboral i inestabilitat econòmica, de manera, actualment, bona part de la creixent desafecció al català per part d’una part important de la societat catalana (hàbilment manipulada des de l’Estat i els seus artefactes polítics i mediàtics), té a veure amb els límits del català com a “passaport”.
Posteriorment, ja el 1983 es presenta la Llei de Normalització Lingüística, una llei de mínims, que tractava d’assegurar l’ús del català a les administracions públiques (i regulava el sistema d’immersió) que va comptar amb un important consens. El clima era propici, encara. Hi havia certa mala consciència franquista (i, a diferència d’Espanya, un antifranquisme sociològic), encara que va ser un acord de mínims que ho fiava gairebé tot a la bona voluntat de la ciutadania.
A la dècada posterior es va fer un intent d’una llei més ambiciosa, la Llei de Política Lingüística (1998), que, tanmateix, tot i que en els anys posteriors es va millorar l’índex de coneixement del català (a causa sobretot de la immersió) no comptà amb la determinació d’anar massa més enllà. Queda en la memòria la impotència d’imposar quotes al català al cinema, entremig de brutals pressions de les major nord-americanes, o d’imposar sancions dissuasòries als reiterats incompliments en l’àmbit públic o privat.
Ja en els anys 2000 (la dècada de les decepcions, tal com la va batejar l’historiador Joan B. Culla), amb un franquisme desacomplexat gràcies al lideratge de José María Aznar i la seva Brunete mediàtica (afortunada metàfora de Pasqual Maragall), es va començar a pagar de la manca de decisió catalanista. El pujolisme possibilista ho va fiar tot a uns pactes de la Transició que van caducar al cap d’una generació. El problema va ser la incompleta recatalanització del país que, entre possibilisme i poc atreviment (Pujol era molt conscient que el colpisme niava en les estructures profundes de l’Estat i l’establishment), va deixar, literalment sols a l’escola i TV3, objectes, per tant dels atacs del supremacista nacionalisme espanyol, que consideraven que s’havia anat massa lluny i que esdevenien els darrers baluards que s’oposaven a la total assimilació lingüística i cultural.
Malgrat la típica retòrica de defensa de l’escola catalana, la Generalitat no va fer altra cosa que grans declaracions i copets a l’esquena als mestres. Tanmateix, la va deixar abandonada a la seva sort. Els mestres no són ximples, de manera que, en plens atacs atiats per Ciutadans i altres entitats profundament anticatalanes, la pressió creixent de la ultradreta (especialment entre els joves ressentits de les àrees metropolitanes, sovint pròxims a Vox), i que saltar-se la immersió comportava menys problemes que cedir a les pressions de l’entorn (de fet, no en comporta cap), han anat optant per descafeïnar el sistema, el gran secret a veus que un informe del Departament de la tardor passada va deixar en evidència: la reculada del català a les aules, més com a reflex que com a causa de la reculada del català a l’espai públic i privat.
En qualsevol cas, pensar que aquesta dinàmica es pot variar centrant-se exclusivament en l’escola és no haver entès absolutament res. La immersió s’ha de complir, evidentment, i ningú amb un mínim sentit comú professional o ètic ho hauria de qüestionar. Tanmateix, l’escola ha de ser només un ingredient més respecte al que hauria de ser una política global sobre la llengua. Cal una nova llei (i, sobretot, un nou paradigma polític) sobre el català. Una llei de drets lingüístics que asseguri l’ús del català a tots els àmbits, i que es faci complir. Una llei que impedeixi tota discriminació a qualsevol persona que vulgui ser atesa en català, i que comporti exclusió de l’àmbit públic i sancions dissuassòries a l’àmbit privat a qui no compleixi amb aquest dret.
I aquí, les pròpies institucions catalanes han estat les primeres a ser negligents. No és acceptable que un pacient no sigui atès en la seva llengua pel seu metge o el personal sanitari. Aquest principi suïcida de preferir la importació de professionals d’arreu del món disposats a treballar per un sou miserable i unes condicions precàries ha fet molt més mal que Ciutadans o Societat Civil Catalana dinamitant la convivència o magistrats malintencionats redactant sentències per damunt les seves possibilitats. No hauria de ser possible que en els plecs per a les licitacions públiques no hi hagi clàusules que obliguin a l’empresa adjudicatària a assegurar l’atenció en la llengua oficial del país (i que, com assenyala aquest pedaç de reforma de la llei de política lingüística vigent, faci del català la llengua “normalment emprada”).
De fet, en el projecte de llei de privatització dels serveis públics (coneguda com a Llei Aragonès, no aprovada en teoria, d’aplicació real a la pràctica), entre un munt de bones intencions, desigs d’inclusivitat i altres ensucrades declaracions programàtiques, enlloc sortia l’obligatorietat de l’ús del català. De fet, no hauria de ser possible que en els menjadors escolars, en les activitats extraescolars, la immersió no estigui funcionant. No hauria de ser possible que en qualsevol establiment privat, comerç, bar, restaurant, no només no puguis ser atès en català, sinó, com s’observa de manera creixent, es mostri una hostilitat en contra de la llengua sense que això comporti una sanció prou contundent per fer entendre que són comportaments inadmissibles.
Una llei d’aquestes característiques no pot guiar-se per les bones intencions, la bona voluntat de la gent o el voluntarisme dels parlants, sinó a partir de la determinació i la coherència d’unes institucions que creuen realment en el que defensen, i que cal que demostrin que la llengua és prioritària respecte a la temptació de salaris rebentats i precarietat generalitzada que expliquen, en bona mesura, com aquestes dues primeres dècades del segle XXI han estat catastròfics per a la llengua.
En el discurs catalanista sempre ha existit un abús del victimisme, com a excusa per no fer absolutament res. Si tenim una llengua minoritzada, el que cal és plorar menys i actuar més, amb contundència, amb iniciativa, amb determinació. És allò que sempre diu Màrius Serra: Català a l’atac!
9 
3 
