Tot el vergonyós episodi de la persecució política disfressada de farsa judicial de la MHP Laura Borràs recorda l’argument de La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne, maldestrament traduïda al català per Prat de la Riba com a La lletra vermella. Un poble sencer de Massachusetts, Nova Anglaterra, que, al segle XVII, a l’època criminal de les caceres de bruixes, assetja una dona que va mantenir la seva dignitat al llarg d’una persecució sense pietat. Totes les persones del poble, mogudes per la més profunda hipocresia, van mostrar llurs caràcters cruels, inhumans, fanàtics i miserables.
És una història vella com la humanitat, la de l’individu contra la col·lectivitat, la de la persona aïllada que defensa els seus principis contra la gegantina maquinària de l’estat, les institucions, els mitjans i els seus sicaris, còmplices de tota mena. L’aliança dels botxins i llurs lacais, els dignataris, els polítics, els periodistes, els militants i fins i tot els companys de partit, que no poden suportar la idea que la integritat d’una persona palesi llur degradació, corrupció i immoralitat i necessiten atacar la seva coherència, tacar com sigui la seva personalitat. Sí, una molt llarga història que va des de Sòcrates fins a Julian Assange, avui, passant per un munt casos més, com el d’Antonio Gramsci, processat pels feixistes italians malgrat la seva immunitat i del qual el fiscal feixista que l’acusava va dir: “Hem d’impedir que aquest cap pugui pensar els pròxims vint-i-cinc anys”.
Com els espanyols i llurs sipais catalans: hem d’impedir que aquesta dona pugui parlar els pròxims tretze anys, i per això ens esquincem les vestidures en una mostra de la nostra misèria moral i demanem que sigui inhabilitada i, si pot ser, empresonada. Hem de tancar-la si volem continuar enganyant la gent, fer-la combregar amb rodes de molí i robar-li el seu futur per engrossir les nostres butxaques i gaudir com serfs de la benevolència de l’amo espanyol.
Odien amb tota la força de llurs ànimes fosques la presidenta Borràs perquè és la dipositària de la confiança d’un poble i el far que mostra el camí del seu alliberament, cosa que aquesta colla de col·laboracionistes d’ERC, CUP, Comuns i PSC tracten d’impedir com sigui.
Encapçala la gossada el president Aragonès, el que s’agafa el ditet a totes les compareixences públiques, com un bon escolanet de l’Opus. El que dona exemple de baixesa moral quan troba “anormal” que encara no s’hagi produït el relleu a la presidència del Parlament, però no haver incomplert tots, tots, absolutament tots els seus compromisos, i el fet de desgovernar aquest infeliç país amb 33 diputats de 135, violant totes les regles de democràcia parlamentària, al mateix temps que silencia la corrupció franquista de la seva família.
Continua la tercera autoritat del partit, la gòtica portaveu Marta Vilalta, que té la facilitat de paraula d’un còdol, quan lamenta (sempre “lamenta”, com els fariseus) que la MHP Borràs anteposi els seus interessos personals als de les institucions amb el fastigós sofisma que defensar la presidència del Parlament és un objectiu personal, precisament en el moment en què el càrrec està usurpat per una republicana, Alba Vergés, que no el mereix.
Venen després les tribus més marginals d’una esquerra tacada d’un feixisme de nova planta cosmopolita, la CUP, que demana que la presidenta Borràs faci un pas al costat, com va obligar a fer al president Mas fa anys sota amenaça de tancar la via a la independència. Com els seus imitadors dels Comuns, la líder dels quals, Jéssica Albiach, no va tenir cap escrúpol a trencar el secret del vot per tal de possibilitar a l’estat la persecució dels independentistes de debò i de salvar el seu cul personal, com diuen a les pel·lícules de Hollywood.
L’ofensiva del camp pseudoindependentista i d’esquerra falangista es curulla amb unes declaracions de Magda Oranich, presidenta de la Comissió de Garanties de JxC, demanant la dimissió de la MHP Borràs per coherència, quelcom que ella no coneix pas. Imagineu quines garanties tindria la presidenta Borràs si caigués sota les urpes d’aquesta senyora només moguda per l’odi i el desig immoderat de fer diners a les tertúlies.
Els socialistes, al seu torn, presenten un projecte de llei per despullar la presidenta del seu càrrec, forçant tota aquesta colla pseudoindependentista, encapçalada per ERC, a triar el camp de la submissió a Espanya. El cercle es tanca i el camí cap a la independència quedarà expedit sota el lideratge d’una dona que, per la seva integritat, s’ha guanyat la lleialtat d’un poble.
10
32
