Borriana és una ciutat històricament i culturalment robusta. Com a la capital del regne, en la guerra contra Pere el Cruel de Castella, l’altre Pere, el català, el Cerimoniós, li va atorgar el privilegi sumptuari d’afegir tres corones a l’escut municipal i a la senyera reial. València podia afegir-ne una i Borriana, tres. Potser per això i per altres forteses guanyades a braç la dita “Reus-París-Londres” entre valencians muda a “Borriana-París-Londres”. L’orgull borrianenc és tan consistent i persistent que, segons ironitzen els pobles veïns, durant la dictadura del general Franco els més pagats de la ciutat es feien matricular els automòbils a Burgos. El viatge valia la pena per exhibir el BU del seu topònim -en castellà, això sí: Burriana, que tot no pot ser perfecte- en lloc de la CS de Castelló, una ciutat administrativament cultivada des de la divisió provincial, que no compta amb un passat ni de bon tros tan sòlid.
Quan Castelló encara ranquejava al turó de la Magdalena, Borriana es consolidava com una vila rampant. Personatges il·lustres de la ciutat omplen d’orgull la història dels valencians i del seu regne extint: des de l’historiador i cronista Rafael Martí de Viciana fins al cardenal Vicent Enrique i Tarancon. Poca broma amb el cardenal, pedra angular eclesial d’allò que hem convingut a denominar “Transició”. Tarancon, valencià de soca i catalanista per destinació i per intuïció, mentre va regentar la diòcesi de Solsona va impulsar el naixement de la revista L’Infantil, coneguda des de 1973 com Tretzevents, companya de viatge de Cavall Fort, però destinada a un públic més menut.
Borriana, però, va començar a perdre vigor econòmic quan, després de la guerra del 36, els poders locals van decidir mantenir-se ferms en l’activitat tradicional i referent de la ciutat -l’agricultura i, concretament, el cultiu sempre agraït de la taronja-. Els capitosts de la ciutat van rebutjar el tren de la industrialització tardana que a partir dels anys cinquanta van agafar tots els seus veïns, liderats per Vila-real, que avui quasi la dobla en població i que fa de pedra angular del sector de la rajola i el taulellet. De la ceràmica industrial, per als paladars més fins.
El caràcter encara rural de Borriana explica l’elegant decadència de la ciutat i, en part, la tendència conservadora d’una majoria ajustada de la població, que ha alternat alcaldes del PP amb socialistes, amb predomini dels primers, des de les primeres eleccions d’allò que hem convingut a acceptar com a “democràcia postfranquista”. En les darreres el Partit Popular s’ha tornat a imposar, però aquesta vegada ha volgut compartir govern amb la crossa de Vox, segons comenten ells mateixos, per no complicar-se la vida enfront del PSPV-PSOE i Compromís, que els guanyen en regidors. Amb la irrupció de Vox ha brotat un estil inaudit de governar que reivindica un falangisme de tall espanyolista amb una tradició local escassa. Per entendre la novetat, només cal explicar que el referent cultural a la vila -l’Agrupació Borrianenca de Cultura- va ser fundat en la dècada dels cinquanta per uns quants patricis locals còmodes amb el règim però de tirada valencianista acusada.
Els nous aires valencianòfobs tenen com a primera referència el regidor de Cultura -una àrea que el Partit Popular ha cedit gustosament a Vox-, Jesús Albiol, home desconegut en els ambients lletraferits de la ciutat, amb una història laboral recent problemàtica, denunciat per la que fins ara era la seua empresa a la guàrdia civil per apropiació i destrucció de documentació. Albiol -sectari local destacat de la tropa que es fa dir Camí Neocatecumenal, o kikos, per síntesi oportuna- ha mamprès mandat municipal obligant la biblioteca municipal a cancel·lar les subscripcions a totes les revistes “catalanistes”. El regidor de Cultura, un energumen més típic d’altres ciutats i comarques valencianes, va arribar a plantar-se davant els funcionaris per requisar tots els exemplars acumulats d’El Temps, Cavall Fort, Enderrock i Llengua Nacional, sense sortir-se’n almenys per ara. Totes aquestes publicacions -sobretot, les infantils- poden encomanar el virus nòrdic a unes criatures que han de ser alletades amb productes més dignes de la fe catòlica i l’essència patriòtica celtibèrica.
Allò que encara no ha explicat ningú és que l’energumen de Vox no ha tallat en sec les intencions de l’anterior govern municipal, fruit d’una coalició entre el PSPV-PSOE i Compromís. Qui va subscriure la biblioteca municipal al virus separatista va ser José Ramón Calpe, alcalde del PP del 2007 al 2015. Calpe calla ara per no complicar la vida al nou alcalde del seu partit, Jorge Monferrer.
El frenètic regidor de Vox ja ha batut el seu primer rècord: aplegar un miler de persones en protesta per la decisió d’interrompre la subscripció de les cinc revistes represaliades davant la biblioteca municipal, una xifra inèdita a Borriana. Això ni l’immuta perquè Albiol ja ha declarat, com feia el general que l’il·lumina, que se’n fot, perquè els manifestants venien “de fora”. En veurem de l’alçada del campanar de Borriana. Davant la nova lògica municipal -que serà també la del país a partir d’ara i potser la de l’Estat- només hi cap la resistència i una altra lògica: la de la intel·ligència com a resposta sistemàtica. I sí, és una bona idea compensar les publicacions agredides amb noves subscripcions i escampar-ne la presència a Borriana. La protesta és justa i necessària; la resposta reajustarà en part el terreny perdut.
Senyor Albiol, què en diria el seu compatriota, adscrit a la mateixa fe que vostè, cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola? Vicent Enrique i Tarancon va ser l’impulsor d’una altra revista vírica, L’Infantil, i va signar també, com a acadèmic de la llengua espanyola, un manifest que el 1976 proclamava la unitat de la llengua catalana. Tarancon, sempre hàbil i guilop, no l’hauria insultat. Potser només hauria comentat, sorneguer, que sempre hi ha hagut carros en la rural Borriana. I burros que en tiren.
1
