Explicava Joan Fuster una brega llatina entre Carles Riba i Robert Graves en uns col·loquis sobre poesia que Camilo José Cela va organitzar a l’hotel Formentor de Mallorca. L’altre poeta, el de Sueca, s’hi referia d’aquesta manera: “Vaig ser un dels afortunats que va presenciar un diàleg agressiu –cita d’Horaci amunt, cita de Virgili avall, per descomptat, en llatí– entre Riba i aquell boig d’anglès que circulava per l’illa, l’autor de Claudi i jo”.
En la batussa Graves va perdre els papers, perquè l’autor de L’ús i abús del llenguatge anglès, “era d’aquells senyors anglesos que va a un país colonial. Va venir ací com podia haver anat a l’Índia. Els desgraciats dels indígenes, què anaven a explicar-li de literatura llatina o de res? Indígenes cultes, això sí, com a les pel·lícules. Allà sempre hi ha dos indígenes il·lustrats, l’un, metge, i l’altre, especialista en Shakespeare, però que no deixaven de ser indígenes davant un anglès. Graves va trobar massa resistències de Riba per fer aquell paperot i es va desbocar, literalment”.
Fuster sentenciava sense cautela: “Els anglesos i els castellans, si no l’imperi, sí que conserven la mentalitat colonial”.
Sense que li arribe a Robert Graves ni a la sola de la sabata Oxford, Juan José López Burniol, notari d’ànima i carrera, és exactament això. Un senyor de la metròpoli, més castellà que Don Miguel de Unamuno, que va nàixer de retop a Alcanar –com hauria pogut nàixer a Adrada de Haza–, fill d’alferes provisional, que es va llicenciar a la universitat de Navarra i que va caure pel bombo opositor registral a Tudela i a Barcelona. Gàrgola excelsa.
En aquesta darrera ciutat ha brillat al despatx propi i a les institucions cortesanes. Ha estat degà del Col·legi de Notaris, magistrat dels tribunals Superior i Constitucional d’Andorra, professor de les universitats Autònoma i Pompeu Fabra, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona i, sobretot, vicepresident de la Fundació la Caixa, per obra i gràcia d’Isidre Fainé.
Des d’aquesta canongia tan agradívola, López Burniol va escampar tant com va poder la pròpia teranyina de favors i influències. Allà va reptar en tots dos sentits fins que Fainé va decidir prescindir d’un empleat que sempre s’havia mirat la plantilla –i a ell mateix– des de l’arrogància colonial. Els detalls d’aquella fulminació són tan sucosos, que mereixen un text a part per explicar-los. Il·lustren més bé l’altivesa del personatge que un retrat de passaport del senyor Pla.
Durant allò que hem convingut ha denominar Procés i que ell va considerar insurrecció, el notari no va fer de quintacolumnista, perquè aquells s’amagaven, sinó de governador civil. No era un paco del 36. Ensenyava les ungles. També convindria explicar en algun moment alguns dels seus episodis nacionals particulars més galdosians durant els anys de la revolta.
Amb una actitud nacional tan vigorosa i declarada, encara no entén Juan José López Burniol com l’indígena Isidre Fainé –que s’acosta més al metge astut que al docte especialista en Shakespeare– ha tingut la gosadia de fer-lo fora sense considerar l’autoritat genital i el verb providencial que tant premia la metròpoli.
El notari colonial per excel·lència s’havia fet conegut als edificis negres de la Diagonal i a tot arreu per uns rampells de ràbia que li esclaten quan algú gosa portar-li la contrària. Com Graves, Burniol rebenta com una piula burgalesa sempre que un indígena gosa desafiar-lo amb la paraula i la mirada. Sobretot, si l’ofensa és nacional. En aquestes circumstàncies mira de fulminar-lo amb crits i amb una hemorràgia vítria que, més que por, fa riure.
López Burniol encara ara deu demanar al braç incorrupte de Santa Teresa com és possible que ningú l’haja nomenat virrei de Catalunya. No es pot tenir tot, senyor notari.
La ira colonial del notari Burniol, que sempre ha estat ben regalat a la premsa de tirada més vernacular, ha tingut una darrera granellada en forma d’article. Per al notari el sol d’ha post de debò a Ceuta. Compungit més que tota la Generació del 98 apinyada, escrivia l’altre dia: “Avui la reivindicació de Ceuta i Melilla pel Marroc amenaça de desencadenar una crisi de conseqüència més greu i definitiva –de ser o no ser– que aquell successos de 1898”. Ser o no ser, senyor Burniol, vet ací la seua qüestió. Ser espanyol o no. La qüestió que li rebenta venes i artèries. I alguna vèrtebra.
Ceuta i Melilla, a parer del notari patriota, són més espanyoles encara que ell. Tan espanyoles com Catalunya, ferida ajornada: “La reivindicació del Marroc no atén a raons i oblida que Ceuta i Melilla estan vinculades [vinculades o vinclades?] a la Corona espanyola des dels segles XVI i XVII, per la qual cosa no són una colònia, sinó que formen part integrant de la nació espanyola i espanyols són els seus ciutadans”. Els seus ciutadans i les olives farcides d’Alcoi.
A López Burnil le duele España i la soledat de l’imperi més que a Ramiro de Maeztu. Ningú respecta ja la nació més vella continent. Ni el murri monarca marroquí ni el rabassaire president dels Estats Units.
La culpa de la gosadia rifenya recau tota en el president feló Pedro Sánchez, que actua “en funció exclusiva de les exigències puntuals dels seus interessos personals, en nom de la conservació del poder. Pedro Sánchez és l’antiCid que rep el suport d’una extrema esquerra imbuïda “d’una superioritat moral infundada” i que manca “d’aquell sentit de pertinència a la nació que constitueix el fonament d’una autèntica ciutadania”. Sánchez compta també amb “los separatistas de toda laya, para los cuales España es una cárcel de pueblos”. “De toda laya”, com “pérfida Albión”, clama a crits no ser traduït. I així ho hem deixat. “Cárcel de pueblos” està molt ben trobat. És exacte. Enhorabona!
De la gènesi, a partir de la descripció del problema, Juan José López Burniol arriba a l’apocalipsi: “Si gràcies a l’acció conjunta de tots aquests factors, Espanya cedeix la sobirania de Ceuta i Melilla o la sotmet a la mediació, l’esquinçament que patirà serà letal. La Segona Restauració no resistirà, la Constitució i el Règim del 78 seran abolits, i n’ocuparà el lloc una República Presidencial, Plurinacional i Confederal. Finis Hispaniae”. El final de l’Espanya bwana, en efecte, seria això. De l’Espanya dels bwanes Burniols. Si un botifler en la Guerra de Successió era un partidari del Borbó i la seua flor de lis, com en diríem ara d’un partidari del nou Borbó i la nova restauració? Un burniol? Amb permís del senyor Pitarra, Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap burniol…
I la solució? Ai!, la solució del governador ara ja militar és categòrica i inapel·lable: “Cal que sorgeixi un líder que desperte el espanyols de la hibernació per estar disposat a defensar els drets d’Espanya per tots els mitjans, sense renunciar-ne a cap. […] Si aquest líder no sorgeix, Espanya és morta”.
Robert Graves era infinitament més elegant, com sempre han estat els anglesos, que li van tallar el coll al seu rei. Els castellans sempre busquen un caudillo. Juan José López Burniol busca líder providencial per defensar Espanya i que visca eternament. La segona restauració apama el seu Primo de Rivera. Tant de bo el trobe i es proclame, quan caiga per tercera vegada, la República que detesta el notari. No, bwana. Llarga vida a la revolta. Sediciosos de toda laya, uniu-vos!
