A finals de segle passat es va fer popular el concepte “brasilerització d’occident”. El va formular el sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015), en un dels llibres més emblemàtics per analitzar la globalització, La societat del risc (1998). L’autor considerava que els canvis econòmics derivats de la fase de capitalisme neoliberal propiciarien una convergència social en un sentit molt diferent a la de l’optimisme ingenu que regnava els anys posteriors a la caiguda del mur de Berlín.

No seria el Tercer Món el que acabaria semblant-se a un occident pròsper, amb polítiques de protecció social, seguretat i estats del benestar, sinó que era occident, amb una decadència social constatable la que ens empenyia vers societats duals on espais aïllats de protecció, urbanitzacions privades envoltades de tanques i guàrdies de seguretat actuarien com a illes de benestar envoltades d’un caos econòmic, inseguretat ciutadana, precarietat laboral i desordre social, com succeeix a un Brasil on els rics viuen segregats físicament i psicològica de conurbacions immenses de faveles on la vida té escàs valor i l’existència és precària i atzarosa.

La segona volta de les eleccions franceses són un indicador que Beck no anava pas desencaminat. Més enllà de qualsevol anàlisi fàcil fonamentada en eslògans i prejudicis, la realitat és que ens queda un mapa on la dualitat es percep amb claredat creixent. Macron representa les elits, les ciutats dinàmiques, aquells que viuen sota la protecció de la seva riquesa i de les institucions que propicien aquesta polarització social. A fora, Le Pen ha tingut els vots, amb missatges populistes i autoritaris, d’aquells que viuen en el desassossec, que se senten abandonats, de les perifèries, de la precarització.

La França d’avui és vista per moltes víctimes de la globalització com la història de dues ciutats de Dickens; la pròspera i ordenada enfront a la decadent i caòtica. Lepen ha sabut catalitzar part d’aquest malestar. Potser hi ha un punt d’exageració, de fet l’escriptor Sylvain Tesson creu que “França és un paradís habitat per persones que es pensen que és un infern”. Tanmateix és constatable, des de ja fa dècades, que les coses, i elements subjectius com les perspectives vitals, com la sensació de no future, es deterioren.

Caldria no menystenir la força d’aquest sentiment negatiu que està fent obrir pas a un autoritarisme, com tots, preocupant i imprevisible. Sovint, la percepció de la realitat pot ser més transcendent que la realitat mateixa, especialment en el camp polític. I la realitat, tant l’objectiva com la subjectiva, és que per a un gruix important de francesos, els processos de globalització els han perjudicat. Com aquí, bona part de la indústria, ha estat traslladada a l’Àsia en general, i a la Xina, en particular.

Com aquí, hem assistit a una concentració de riquesa, desmantellament de proteccions socials, enginyeria fiscal per permetre i potenciar exempcions a les grans fortunes i patrimonis, el contrast entre l’enaltida cultura urbana i cosmopolita i la menyspreada cultura tradicional i identitat nacional. Com aquí, les diferències socials s’expandeixen i les classes mitjanes s’aprimen. Com aquí, les oportunitats laborals, pròpies de les classes mitjanes (empleats de coll blanc) minven, es precaritzen, es privatitzen, mentre que les perspectives s’esvaeixen i les condicions laborals empitjoren.

Això contrasta amb una Xina i una Àsia on està passant exactament el contrari. Mentre que els fills europeus d’empleats de bancs, professors, infermeres, botiguers,… amb prou feines mantenen l’estatus dels pares (i, sens dubte, disposen de menor poder adquisitiu, perspectives minvants i drets decreixents), els fills xinesos dels treballadors de les fàbriques o de camperols disposen d’oportunitats de fornir una creixent societat mitjana. Això, pel que fa a Catalunya o França, entre els fills de treballadors, la possibilitat d’ascendir socialment, pràcticament s’està extingint. De fet, aquest procés oposat i contradictori s’està veient clarament en les transformacions dels sistemes educatius respectius.

Fa algunes setmanes, Joan Cuevas, director general d’innovació, recerca i cultura general, un dels homes de la Fundació Bofill al Departament d’Educació, va comparèixer al Consell Escolar de Catalunya per explicar precisament les transformacions educatives en el camp dels currículums. De fet, és un dels artífexs dels canvis curriculars que han fet aflorar el ressentiment d’un professorat que sembla recuperar el carrer. Cuevas, a l’hora de descriure les diferents polítiques curriculars, exposava que, entre els països amb major èxit educatiu (en base als projectes PISA) hi havia els asiàtics, amb grans progressos en les darreres dècades.

Tanmateix, si mirem de prop els seus sistemes educatius, el que fan és imitar les estructures rígides, les programacions centralitzades i les metodologies tradicionals que funcionaven a occident durant les dècades dels cinquanta als vuitanta. De fet, sistemes com el coreà, el xinès o el taiwanès no són massa diferents del que establia la Llei General d’Educació de 1970 que va regir el nostre sistema fins a les dècades de 1990, amb el seu punt d’academicisme i esforç individual. Té el seu sentit: l’Àsia viu una època d’oportunitats, d’expansió de classes mitjanes, de necessitat d’incorporar treballadors qualificats a societats amb economies més complexes, i això fa que el seu sistema educatiu funcioni com a una eina d’igualació social.

Així ho consideraven organismes com l’OCDE quan empenyen a cada país a prendre un seguit de canvis a escoles, instituts o en la professió docent. Per contra, societats com la francesa o la catalana, amb oportunitats decreixents, i el deliberat objectiu d’anar fent més estretes i esquifides les classes mitjanes, les transformacions educatives van en una direcció radicalment diferent. En altres paraules, se serra el cable de l’ascensor social.

Des d’un procés de Bolonya que va triplicar els preus de les matrícules universitàries (expulsant, a la pràctica, als fills de les classes treballadores de l’accés als estudis superiors), els canvis curriculars impulsats pel mateix Cuevas –amb un punt de triple salt mortal sense xarxa- comporten eliminar ciències i humanitats, la implantació de metodologies que, com el treball per projectes, no solen funcionar quan s’apliquen de manera generalitzada a fora de l’àmbit de la recerca universitària, o propiciar una autonomia curricular (que vol dir que les escoles s’acaben especialitzant per classe social) i l’eliminació de les qualificacions.

En altres paraules, i d’acord amb el que explica la pedagoga Ani Pérez en la seva tesi doctoral, que, amb el pretext que tothom aprengui segons les seves possibilitats, es priva a les classes treballadores de poder fer servir el sistema escolar per ascendir de classe social o adquirir un capital educatiu que permeti parlar de tu a tu amb classes mitjanes i professionals, o s’empenyen les classes mitjanes vers el carreró sense sortida de l’anti intel·lectualisme i la misèria cultural. En altres termes, es converteix l’escola en un no lloc, corresponent amb la creixent falta d’oportunitats a tots els nivells, en una societat cada vegada més dual i desigual.

Desigualtat entre àrees regionals; desigualtats entre camp i ciutat; desigualtats entre classes socials; desigualtats entre propietaris i no propietaris; desigualtats entre protegits i els habitants de la intempèrie; desigualtats entre alumnes de casa bona i alumnes petaners en un sistema segregat; desigualtats entre elits globalitzades, cosmopolites i amb instruments educatius, i entre una gran massa abandonada a la seva sort, amb lleus tocs d’educació emocional per aprendre a resignar-se davant un món que són incapaços de comprendre: una favela global i simbòlica.

No sóc l’únic que pensa així. L’economista Santiago Niño Becerra, amb les seves habituals profecies apocalíptiques (i tanmateix, ben documentades) dibuixa un futur per l’estil. La quarta revolució industrial que farà inútil l’existència de milers de milions de persones de classes treballadores o que eliminarà centenars de milions de treballs qualificats i mitjanament qualificats, implicaran aquesta mena de favela global. Els habituals de Davos, que solen convidar a parlar als millors analistes, consideren que caldrà buscar fórmules per evitar esclats socials que posin en perill aquest sistema dual, aquest neofeudalisme capitalista.

Solen ser la combinació de riquesa concentrada, pobresa generalitzada i falta de perspectiva dels més joves el combustible que propicia protestes i amotinaments. Ho vam veure el 15 M, les revoltes àrabs, o fins i tot la pròpia Revolució Francesa. Niño Becerra augura que per evitar-ho es legalitzarà el cànnabis, s’implantarà una renda mínima que, amb prou feines permeti sobreviure i es generalitzarà Netflix o equivalents que narcotitzin els esperits.

Per això, evidentment, caldrà transformar els sistemes educatius (com s’està fent a Catalunya) per evitar disposar d’instruments intel·lectuals que permetin analitzar objectivament la realitat. És una societat creixentment segregada, atomitzada, decadent, insatisfeta de sí mateixa i amb una sensació d’impotència, com els personatges que apareixen a les depriments novel·les de Michel Houellebecq. I, com succeeix amb un Brasil trencat transversalment, potser acabarem com víctimes de la nostra renúncia a construir una societat més justa, que necessàriament vol dir més igualitària.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: x a abril 29, 2022 | 22:34
    x abril 29, 2022 | 22:34
    Dolorosament lúcid
  2. Icona del comentari de: Vendetta a abril 29, 2022 | 23:48
    Vendetta abril 29, 2022 | 23:48
    Si importas 3 mon, tens 3 mon si no es fomenta la cultura del esforc, tenen una societat febrero com roma y com Roma acabarem aixo o una lluita ferotge de occidente per sobreviure contra ki faci falta
  3. Icona del comentari de: DesDelBrasil a abril 30, 2022 | 03:20
    DesDelBrasil abril 30, 2022 | 03:20
    Visc al Brasil des de fa anys i m'he penedit d'haver-hi vingut. L'autor escriu " els rics viuen segregats físicament ". Però això no és pas la realitat. La realitat és que tothom pateix els criminals i que fins i tot les cases subvencionades pel Govern Federal es munten murs i seguretat per protegir-se. És un país ple de criminals que maten per no res. I no té pas res a veure amb els rics ni amb les diferències de classe. Té a veure amb la cultura de la gent, amb la genètica: és altament violenta i sempre ho ha estat. El primer any aquí vaig conèixer i tractar 3 persones que foren assassinades, executades. Eren aparentment persones honestes però alhora lladres i estafadors. I aquí ho resolen ràpidament. Arreu del Brasil la gent ven la casa per instal.lar-se a edificis alts on poden dormir tranquils sense que els assaltin. La referència al Brasil és errònia. Si vius en una casa cal tenir un mur de 3 metres i tanca elèctrica al damunt. El portall per entrar el cotxe és blindat (placa d'acer gruixut) i la porta d'entrada també. Però cal vigilar que no t'esperin quan entres. I això ho ha de fer tothom: el botiguer, el lampista i el dentista. El nostre dentista ha llogat la casa i ha anat a viure a un edifici alt on hi ha seguretat. Però fins i tot els bandits entren als edificis. Cal vigilants armats. 210 milions de Brasilers i 21 milions de Criminals. I el 99% dels polítics, jutges i funcionaris corruptes. No recomano a ningú venir aquí. El Sud (Rio Grande do Sul, Santa Caterina i Paranà) és més civilitzat perquè té una gran immigració de principis del XX d'Alemanya, Itàlia, Suïssa, Polònia, etc. Però més vas cap al Nord, més violent i més lladres són. Només un país com aquest pot tenir un psicòpata ignorant com a President i potser tindrà un Gran Lladre com en Lula. Aquesta setmana un jove fou assassinat perquè no va voler donar la cartera i el telèfon. Les imatges han estat publicades. És diari. És viure en perill alhora que no hi ha guerra.
  4. Icona del comentari de: Tip a abril 30, 2022 | 05:05
    Tip abril 30, 2022 | 05:05
    La Gran Depressió del 1929 mai no es va acabar ni tan sols amb el New Deal. Només la guerra mundial va aconseguir-ho. Som a l'època de la Destrucció.
  5. Icona del comentari de: Ciutadà. a abril 30, 2022 | 10:25
    Ciutadà. abril 30, 2022 | 10:25
    A Des del Brasil. Crec en les teves paraules, les referències que tinc de gent que ha viscut a Llatinoamèrica van per aquí. Des de qui s'admira d'haver anat pel carrer i no haver trobat cap mort estés a terra aquell dia fins al que et detalla el preu que has de pagar a la policia per a que no t'acusin d'haver mort al que ha assassinat la mateixa policia i et condemnin a mort a tu. En fi, un món al·lucinant per a nosaltres. Tanmateix és així......
  6. Icona del comentari de: Marck a abril 30, 2022 | 10:56
    Marck abril 30, 2022 | 10:56
    Ben escrit però erroni en la plataforma argumental des d'on explica la seva visió. Perquè? Doncs simplement NO vivim en el capitalisme. Europa, i especialment Espanya, es un món socialista de dalt a baix. No es viu en el capitalisme (ja voldríem molts), es viu en un socialisme ultra intervencionista (i conservador) que massa sovint impedeix (via impostos descomunals) que la classe professional acumuli cap petit capital per invertir (fer empresa i llocs de treball, per exemple). A canvi, es subvencionen exercits de funcionaris i es creen més i més bosses de ciutadans que viuen del assistencialisme, simplement perque poden (si no poguessin, treballerien segur i arreglat el problema). En fi, el socialisme es qui realment arruina la societat. Mentres, se'l disfressa de capitalime per poder fer més socialisme (que a Catalunya quasi és comunisme)
  7. Icona del comentari de: Santi a abril 30, 2022 | 12:13
    Santi abril 30, 2022 | 12:13
    Molt bon article, com sempre Xavier. Gràcies PD: A la novela Generació X ja s'utilitza el terme Brasilificacio per parlar d'aquest concepte dels rics cada cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres.
  8. Icona del comentari de: Sup Marcos a abril 30, 2022 | 18:00
    Sup Marcos abril 30, 2022 | 18:00
    El objetivo es reducir la población mundial, el método, por supuesto no al estilo nazi, sinó con estas medidas tan sibilinas, que la población se reducirá, y nadie habrá sido el culpable. Los amos del mundo, no están dispuestos a mantener tantas bocas improductivas, ya lo advirtió hace años el Subcomandante Marcos , el que no sea productivo, será eliminado.
  9. Icona del comentari de: Jordi (Català i Suís) a abril 30, 2022 | 18:06
    Jordi (Català i Suís) abril 30, 2022 | 18:06
    L'Education Nationale a França és enguany una gran fallida i això des de fa molts anys. Té un budget monstre que produeix analfabets funcionals en massa. L'examen del BAC (la Maturité Fédéral a CH) és una vergonya perquè han hagut d'abaixar els mínims per no fer pas escàndol. El primer PISA va donar a França uns resultats tercermundistes i els "couillons" a París es van emprenyar molt i volien eixir-ne. Fa anys una "institutrice" de maternel va començar a ensenyar a llegir i a escriure amb el mètode antic malgrat el perill de la mà dels "tout puissants inspecteurs d'académie". Però com a CAT, a Franç hi ha una colla de "pedagogs" al Ministeri des de fa molts anys que no han posat els peus a les aules en tota la seva vida i que per justificar el gran salari i la posició desenvoluparen nous mètodes d'ensenyament que evidentment han estat una fallida. A França cal afegir-hi la massiva emigració africana, la natalitat més alta d'Europa a causa de les "allocations familiales" per cada fill (el tercer et paga la hipoteca que ens deien als 90) i la poligàmia massiva a moltes ciutats de les "Banlieues". Això darrer resta ben amagat perquè cap periodista en gosa parlar. A principis dels 2000 hi havia 400'000 francesos treballant a London i a CH en deu haver-hi uns 300'000 enguany. França no forneix treball a ningú perquè el sistema fiscal és confiscatori i fou muntat pel PS i Amics, un partit que fa molts anys l'anomenen el Partit dels Funcionaris. Cal saber que en francès quan diem "fonctionnaire" pot voler dir algú que no li agrada pas treballar. A CH els coneixem molt bé els Francesos perquè la majoria que vénen a treballar no poden pas escriure un email sense fer faltes d'ortografia. I el més sorprenent és que tenen diplomes tècnics.
  10. Icona del comentari de: Narcís a abril 30, 2022 | 22:49
    Narcís abril 30, 2022 | 22:49
    Ras i curt : hi ha directors de col·legis públics àdhuc sent professors que diuen / fan : ' nens que van normal han d' esperar resta que vagi endarrerit ' ( amb això n' és dit tot ! ) ! PD : això sí .. ells amb edat mitjana .. continuant estudiant per a ser professors d' Universitat !

Nou comentari

Comparteix