Soc d’aquella generació que, en plena adolescència, va veure en directe, per televisió i per primer cop, allò que significava una guerra, la dels Balcans, i no la va entendre. Potser va ser la massacre de Srebrenica i la imatge dels milers de taüts verds alineats allò que em va forjar unes fermes conviccions antimilitaristes, antibel·licistes. Potser va ser prendre consciència del trist paper dels cascos blaus de l’ONU que, tot i ser-hi, no la van evitar. Potser van ser els milers de refugiats bosnians que van arribar a Catalunya i es van convertir en veïns, companys, amics, en part de la meva quotidianitat. A diferència de Josep Borrell, cap de la diplomàcia de l’UE, si cal parlar de moments foscos a Europa després de la II Guerra Mundial, l’estiu de 1995 està a dalt de tot del meu rànquing personal.
Soc també una més d’aquelles que va sortir al carrer a dir no a la guerra, la d’Iraq, després de la trista foto de la cimera de les Açores entre Aznar, Blair i Bush, representants de l’imperialisme occidental que van tirar pel dret envaint aquell país. En el mateix rànquing de moment foscos contemporanis hi poso també la vergonya de ser europea que vaig sentir i els morts iraquians repartits en les consciències dels països de la Unió. Potser va ser en aquell 2003 quan va morir l’Europa de la pau i va néixer la de la guerra, quan l’OTAN i l’UE es van barrejar indestriablement i vaig deixar de creure en la diplomàcia de Brussel·les per la resolució pacífica de conflictes.
Quatre-cents cinquanta milions del Fons per la pau de l’UE es dedicaran a comprar armes i enviar-les a la guerra, a Ucraïna. Només espero no ser l’única en veure la contradicció epistemològica i el sense sentit existencial d’una diplomàcia europea capitanejada per algú com Borrell, més acostumat a incendiar conflictes que a trobar solucions diplomàtiques que els evitin. Per la generació del volem acollir, del casa meva és casa vostra, la prioritat hauria de ser l’ajuda humanitària i l’atenció als refugiats, no armar civils per provocar més morts.
La llista de guerres és llarga, la de refugiats infinita. Actualment hi ha 65 conflictes armats actius al món, però només ens en parlen d’un. Soc una més dels que qüestionen tots els imperialismes, totes les negacions al dret d’autodeterminació de tots els pobles, totes les vulneracions de la llibertat d’expressió. I és que, per a mi, entre el Bush-Blair-Aznar del 2003 i el Putin del 2022 no hi ha gran diferència, geopolítica messiànica traducció d’una masculinitat fràgil que ens posa a tots en perill, que trenca tota ètica, tot acord, tot compromís, només per la falsa creença de ser el més fort. Ells fan les guerres, la població civil passa gana i compta els morts.
La cultura de la pau no va deslligada d’intentar entendre la complexitat de les guerres i de ser crítics amb les múltiples causes i accions, en tots els bàndols, que les originen. En la taula de diàleg que l’hauria pogut evitar si Borrell hagués estat digne cap de la diplomàcia europea i no un hooligan testosterònic, caldria haver parlat dels vuit anys de guerra al Donbass, amb atacs ucraïnesos a la minoria russa, del no respecte dels acords de Minsk, de l’OTAN i la Guerra Freda, del Maidan i l’anti-Maidan, del paper de l’extrema dreta a Ucraïna i les milícies civils armades per Zelenski o de sectors estratègics per Europa com el de l’aprovisionament de gas. Però no es va fer, i Putin no és comunista, és un megalòman nacionalista imperialista amb botó nuclear i dret de veto a l’ONU a qui Borrell no hauria d’haver vacil·lat mai per twitter.
Si l’Oda a l’Alegria que l’UE té com a himne ha de tornar a representar-la, és imperatiu tornar a la cultura de la pau i l’acollida per sobre i per davant de la de les guerres. És urgent que algú com Borrell, xulesc, obsessionat amb Catalunya, que tracta a un eurodiputat exiliat de fugitiu, el President Puigdemont, i de covard, comparant-lo amb el president ucraïnès, barrejant pomes i peres, deixi de tenir el poder que té. No hi haurà pau si els líders europeus no aprenen la seva cultura.
