Avui és el blue monday, el dia més trist de l’any. En català, dilluns de merda. Tots, vaja, perquè en els temps que vivim és difícil classificar-los en un rànquing. L’invent es veu que ve del psicòleg gal·lès Cliff Arnall, que fa una mica més d’un parell de dècades va trobar una fórmula matemàtica que determina que el tercer dilluns de gener és el campió del desànim degut a la suposada confluència de factors meteorològics, econòmics i emocionals. En realitat, no era més que un invent publicitari d’una agència de viatges que volia que els britànics viatgessin més durant el mes de gener. Allò de sempre, el capitalisme.
El terme, a banda de ridiculitzar el patiment d’aquelles persones que pateixen depressió, que no entén ni de dilluns ni de cap dia del calendari, obvia que els dos darrers anys de pandèmia han fet que la salut mental de bona part de la població sigui ben blava. Posar-hi un dia a l’any no serveix més que per mercantilitzar-la i desempallegar-se alhora de l’incòmode debat sobre les causes estructurals – socials, econòmiques i ambientals – i la manca de recursos per fer-hi front. I amb això, i un cop més, ens hauríem de repetir allò de no odies els dilluns, odies el capitalisme.
Penso en com estic arribats a la sisena onada pandèmica i miro al meu voltant per adonar-me que, qui més qui menys, té la salut mental tocada. Passem els incerts dies sense final de les restriccions al calendari amb el privilegi de pagar-nos nosaltres mateixes la teràpia perquè la sanitat pública està desbordada. No és només el virus, el desànim col·lectiu afecta cada cop més al moviment independentista. Més dividits, més desmobilitzats, sense full de ruta compartit i amb una creixent bel·ligerància entre nosaltres. És com si portéssim quatre apàtics anys on sembla que res passa, res avança i tot el capital polític de l’1 d’octubre s’ha perdut en els despatxos.
No és només pel dilluns blau, és la profecia autocomplerta dels que deien que la unilateralitat no porta enlloc. És el desànim guanyador dels que volien desmobilitzar-nos. És la campanya publicitària dels que volien desunir-nos. La llei de Murphy aplicada a la quotidianitat del procés: si creiem que no podem, no podrem. I així estem, sense veure la llum al final del túnel de la taula de diàleg i la gestió autonomista que fa aquest Govern socialment continuista dels passats convergents.
Entomo el dia i el procés a l’estil dels New Order, que va dedicar-li una cançó al blue monday: amb una mica de sentit de l’humor com a millor arma davant l’apatia de la quotidianitat. Posats a dir-nos què hem de fer, digueu-nos també com ens hem de sentir. I ja està, serem així ciutadans exemplars, robots acrítics, fidels i sectaris seguidors de partit. O no, podem posar límits nosaltres mateixos al mood perdedor, com en allò de l’amor i el desamor, i rebel·lar-nos contra el desànim polític. Límits temporals a la taula de diàleg, límits econòmics al benefici d’uns i la pobresa de la majoria, límits socials a l’individualisme irresponsable, i límits ambientals al creixement indefinit. Costa posar límits, però sense ells vivim en un etern i perillós blue monday.
1 
