Per començar, una de freda i una de calenta. Salvador Illa mou fitxes en totes les direccions i està ocupant discretament el centre i una mica més, no només en l’eix esquerra-dreta sinó també en l’eix Catalunya-Espanya.
Un mes d’agost, i menys encara després de l’impactant i valenta aparició de Puigdemont per posar en evidència jutges i policies, no és el millor moment per posar en marxa ni un govern ni una estratègia. Tanmateix, segurament l’actual president ja havia tingut temps de sobres abans per pensar noms i dissenyar jugades… Sense oblidar la discreta escapada a Lanzarote amb Sánchez, Zapatero i ves a saber qui més, per anar posant fil a l’agulla a la temporada política de tardor.
Illa ha anat fent, sense grans escarafalls ni grans discursos. Amb gestos interessants. Per exemple, envers el català. No només ha posat un indepe tranquil de conseller de Política Lingüística, sinó que es va permetre treure pit quan va proclamar, ni més ni menys, que “el català és la columna vertebral de la nació catalana”. Després de ficar els peus a la galleda (o no?) amb “Lérida” i el “Bajo Llobregat”, no està gens malament, tot i que caldrà veure quin recorregut té una afirmació tan solemne i comprometedora com la seva.
En el capítol dels gestos, allò que als governants els agrada fer perquè els simples mortals ens capfiquem per interpretar-los, en tenim dos més també força interessants. La invocació a Sant Tarradellas al monestir de Poblet, amb el govern fent convivències i foc de camp, i el repartiment de cartes als consellers. El vell prestigi de la lletra escrita, res d’emails ni wsps: una carta a l’antiga. Amb objectius i prioritats que és evident que algú controlarà, potser també amb el vell i eficaç mètode de fer llistes a un quadern. La carta és un gest seriós, no gens espectacular, però marca estil i territori.
També ha recuperat la bandera espanyola de la bugaderia, òbviament, perquè ell representa i vol representar el que representa, a més de rebre oficialment el monarca espanyol a la ruïnosa fantasmada de la Copa Amèrica. Però al mateix temps ha donat llum verda a la descafeïnada campanya publicitària de l’Onze de Setembre que havia deixat enllestida el govern Aragonès. Interessants jocs d’equilibri…
Per altra banda, clar, tenim els nomenaments del govern i de tot l’estat major. La fórmula té ingredients variadíssims i noms fins i tot contradictoris, però es dibuixa clarament una aspiració a ocupar el centre ampli, a no emprenyar massa i no trepitjar més ulls de poll del compte. Illa no està fent estrictament un govern de partit, tot i que segur que tothom estarà lligat curt per una maquinària socialista ben greixada.
Dintre de les prioritats, hi ha l’agenda clàssica i tòpica (trens, sequera, habitatge, sanitat…), però també tres carpetes pendents, que ja veurem quan i com es defineixen. Una, la policial/judicial, la de l’amnistia i el lawfare. La segona és la gran pedra a la sabata: Puigdemont. I la tercera, el misteri de la Santíssima Trinitat: la transsubstanciació dels acords en una mena de “concierto” o “cupo catalán” que ja ha incendiat la política espanyola i que promet enverinar-se de mala manera, si és que arriba a bon port, cosa que ara és més que dubtosa.
I així és com arribem al primer setembre d’una nova era, no per força gloriosa. Mentre uns es llancen els plats pel cap i es disparen trets als peus per enèsima vegada, Illa va a la seva. No serà molt brillant, segons que diuen, però no seria gens intel·ligent menystenir-lo, perquè està posant les fitxes necessàries per construir un centre viable i assegurar-se una navegació força plàcida, llevat de les tempestes que puguin venir de Madrid.
Benvingudes i benvinguts a l’era de l’illisme, lligada de peus i mans al sanchisme, perquè això pot anar per llarg…
