Set mesos després del plebiscit plantejat a les urnes a Barcelona, els barcelonins i barcelonines que van anar a votar en desconeixen el resultat. Aquell 28M s’havia orientat, per part de tots els candidats, com un referèndum sobre la gestió dels vuit anys de mandat d’Ada Colau. O continuïtat, amb la fórmula que fos que inclogués el projecte de Barcelona en Comú, o canvi de model de ciutat. Però d’aquelles eleccions municipals en va sortir una investidura insòlita decretada des dels despatxos madrilenys del PSOE i el PP i amb la complicitat de la mateixa Ada Colau. L’operació d’Estat per impedir que Barcelona tingués un alcalde -i un govern- independentista deixava un alcalde en minoria absoluta que ajornava la tria de socis i, per tant, ajornava també el coneixement públic del resultat del plebiscit.
A hores d’ara, sis mesos després de la investidura de Jaume Collboni, el mateix alcalde que va sortir del govern de Colau per enfrontar-s’hi obertament no dona per superat el model Colau i manté la porta oberta a governar amb els Comuns -i amb ERC- i, per tant, donar continuïtat, si bé amb matisos, a la Barcelona que durant vuit anys va comptar amb el suport del PSC. En paral·lel, Collboni, conscient que el 28M també va posar de manifest un esgotament d’aquest model, no s’allunya massa del guanyador de les eleccions, Trias per Barcelona. L’acord amb Junts, que donaria majoria absoluta, està en l’agenda del PSC -i del PSOE-, per l’estabilitat que donaria al mateix Collboni, però també a Madrid i en clau d’eleccions catalanes. Els junters, un soci imprescindible a l’Estat, poden ser necessaris a Catalunya en una eventual victòria de Salvador Illa. Com també ho pot ser ERC.
Però mentre els partits juguen a negociar i també a amagar avenços perquè l’interlocutor no doni per fet res, set mesos després de les eleccions els ciutadans segueixen sense saber quin serà el rumb de la ciutat els pròxims tres anys i mig.
