Aquests dies enrere, quan llegia i sentia als mitjans de comunicació que a la Blanca l’havien fet marxar de casa seva, d’un pis on havia viscut durant més de cinquanta anys, que ara en té vora els 80 i que no sabem bé on s’estarà fins que arribi la possibilitat d’un “pis social” em preguntava què fem la major part de les persones que vivim a Barcelona instants després d’escoltar una notícia així: si ens aturem esgarrifades a preguntar-nos com hem arribat fins aquí, o si seguim fent allò que estàvem fent mentre escoltàvem la ràdio.
Em passa el mateix quan escolto a les notícies les dades de pobresa que hi ha a Barcelona, elevadíssimes, o quan passo pels carrers i als baixos de molts edificis veig la quantitat de gent sense sostre que hi viu: em miro a mi mateixa caminant, seguint anant cap on anava, i em pregunto què deu pensar i fer la resta de la gent davant de tot això. Potser és que és una altra Barcelona, aquesta?
Barcelona ens queda cada cop més lluny: cada cop és més difícil viure-hi, cada cop és més complicat sentir que hi convivim, que en fem part, de la ciutat. En fem ús, sí, ens hi movem, potser algunes i alguns tenen sort i encara poden comprar o menjar, o fer el vermut als mateixos llocs des de fa uns anys, però la major part de les ciutadanes i dels ciutadans de Barcelona veiem com obren i tanquen negocis a una velocitat que sovint ens despista… “aix!, no hi havia aquí aquella botiga de…?”
Cada cop tinc menys clar en quin tipus de ciutat visc quan veig com ha millorat i s’ha modernitzat el transport públic però hi entro i veig que cadascú mira (o escolta, que encara és pitjor, sovint sense auriculars!) el que passa per la seva pantalla, com si no hi hagués ningú més allà dins, com si no visquéssim a la mateixa ciutat, com si no en féssim part.
Em queda llunyíssim una ciutat plena de botigues d’ungles i de carcasses de mòbil, plena de carrers amb negocis repetits que sovint no soc capaç d’entendre de què viuen perquè no hi veig pràcticament mai ningú comprant.
Barcelona ens queda cada cop més lluny quan no tenim ni la possibilitat de preguntar-nos com camina la nostra gent gran pels carrers plens de patinets que passen com si no hi hagués res més, i quan el veí a qui més veig a l’ascensor és al repartidor de menjar que porta bosses a altra gent que, com que no baixa a comprar, no sé gaire qui és.
Ei, que potser ho tenim tot, eh?, i tot a tocar, a les mans!, però Barcelona… Barcelona ens ha quedat ben lluny.
