Ara fa dos anys, el resultat de les urnes a Barcelona deixava una aritmètica amb dos escenaris bàsics: un govern independentista o un tripartit clàssic en l’eix social. Contra tot pronòstic, amb un Govern de la Generalitat trencat -Junts va sortir-ne i ERC governava en solitari- i la guerra interna de l’independentisme en les seves cotes més altes, Xavier Tria i Ernest Maragall van construir un pacte de govern sense precedents. El desenllaç és conegut: Comuns i PP van investir Collboni in extremis, els uns com a salvadors de la Barcelona obrera que estava a punt de caure en mans d’una perversa coalició de dretes, i els altres com a salvadors de la pàtria espanyola. I així és com pocs dies després del 28M, amb la reconquesta de Barcelona, el PSC va tornar a ser el gran partit central de Catalunya -un any després ho seria a Catalunya amb els vots d’ERC-, amb el mèrit d’haver tancat el parèntesi accidental de l’eix nacional en la Catalunya autonòmica. L’alcalde tornava a clamar per un tripartit d’esquerres, només uns dies després de ser investit pel PP i haver triturat ERC per haver-se aliat amb Junts. Com havia estat històricament, el debat polític tornava als paràmetres clàssics amb Collboni, i mesos més tard amb Salvador Illa. Eix dreta-esquerra en un país “normal” sense conflicte nacional.
Primer Colau i després Collboni, amb Manuel Valls i Daniel Sirera, articulaven un cordó sanitari contra l’independentisme. Sí, però més enllà de barrar-los el pas, l’objectiu era tornar la política al carril que li correspon dins d’Espanya des de 1978. L’alternança de poder entre la dreta i l’esquerra. A Madrid entre PSOE i PP i a Catalunya entre el PSC i l’espai de Junts. Amb els complements que convinguin, però sempre dins del carril de l’eix social. Els anys del procés van ser una excepció en aquest joc, i en el cas de Barcelona, tant la dreta espanyola com l’esquerra espanyola a Catalunya van tenir clar que valia la pena desfer temporalment l’eix esquerra-dreta en nom del seu eix nacional, per recuperar l’alternança de poder que l’independentisme havia alterat.
L’aliança PP-Comuns de 2023 i de Cs-Valls i Comuns el 2019 tenia com a únic objectiu tornar al repartiment clàssic del poder. I pel que fa a Collboni, Salvador Illa i el PSC, la pràctica desaparició de la confrontació nacional a la ciutat i al país els permet situar-se com a figura central i pactista per encarar el nou cicle electoral amb el vent a favor.
