Tothom està a mata degolla. Esquerra contra Junts, Junts contra Esquerra, els dos (o tres o quatre) bàndols de Junts contra ells mateixos, la CUP contra tots, l’ANC contra els partits (i contra ella mateixa) i encara em deixo la constel·lació extraparlamentària que s’esbatussa a Twitter. Hi ha algú que es faci amb l’altri?
Ens hem acostumat a ser espectadors d’aquesta mena de joc dels disbarats el qual ha esdevingut l’univers independentista. És la nostra rutina. Aquells que no formen part d’aquest cercle de batalles s’ho miren des de la distància i pensen que no hi ha res a fer. Comptat i debatut, es repleguen a les seves coses i sentencien: “Ja s’ho faran”. El clima bel·ligerant i insurgent que es va viure per darrera vegada l’octubre del 2019 a Catalunya, forma part d’un passat que sovint recorden amb melancolia.
Aquestes bregues nostrades que són notícia a tota hora, ens impedeixen valorar quina és la imatge que projecta Catalunya. Vivim reclosos en les nostres pròpies misèries i no copsem com “ens veuen” des de fora, sigui a Londres, Roma o Tel-Aviv. La realitat, acceptem-ho, és que som invisibles. Ara per ara, no existeix cap conflicte entre Catalunya i Espanya per a l’opinió pública internacional. Potser, a tot estirar, alguna referència escadussera al referèndum del 2017 en algun digital quan parlen de l’actualitat política espanyola.
No puc evitar una gran preocupació quan observo l’absoluta desídia de l’independentisme més representatiu respecte a tot allò que ha de significar la projecció internacional de la nostra causa. Només tenen temps per llençar-se els plats pel cap en un espectacle purament casolà. Mentrestant, el món continua girant i Catalunya no hi té cap paper ni cap ressò. Com que d’això no en parla gairebé ningú, s’ha imposat la idea errònia que tot ha de ser “negociació” o “embat” amb l’estat. Sembla que tot comença i acaba a Madrid. Se’ns escapa així que aquesta “guerra” es guanyarà més fora de les nostres fronteres que no pas dins.
Tot plegat ens afebleix en tots els sentits. Els dirigents socialistes espanyols proclamen cínicament que Catalunya està pacificada perquè l’única batalla que existeix és la dels mateixos independentistes. Sovint penso que si la mala bava que gastem entre nosaltres, la poséssim al servei de trencar amb Espanya, segurament seríem en estat independent.
Però sempre cal repassar la història per entendre exactament on som. Perquè no serem pas la primera nació que, abans de ser lliure, ha hagut de patir lluites intestines virulentes. Generalment, els bàndols sempre són els mateixos: aquells que pensen que hom pot negociar amb l’ocupant i els que afirmen que no hi ha diàleg possible amb qui et vol fer desaparèixer. En el nostre cas, fins i tot les dues faccions comparteixen les mateixes sigles. Mireu si no el cas de Junts, on hi ha els “possibilistes” i els “octubristes”. Embolica que fa fort!
Com acabarà aquesta història? Molt em temo que la degradació de l’independentisme institucional encara no ha tocat fons. La manca d’alternatives els tranquil·litza per tal de continuar amb el seu espectacle que cada vegada té menys espectadors. Quan ningú assisteixi a la seva representació de baixa estofa, llavors podrem començar a parlar de solucions.
4
12
