Baraka és terme procedent de l’àrab que es podria traduir com a “benedicció”. Es fa servir sovint per designar a aquelles persones que gaudeixen d’una mena de protecció divina. En altres paraules, gent amb sort i capacitat de desafiar el destí. Es va dir de Franco, que havia sobreviscut a una bona colla d’atemptats. I es diu, també de Pedro Sánchez, amb més vides que un gat i amb el costum, com els felins, de caure sistemàticament de quatre potes.
Si en resseguim la trajectòria política, més enllà de simpaties o antipaties, cal reconèixer-li la capacitat de sobreviure en un règim farcit de verdet constitucional i flaire de resclosit borbònic. Fa ja una colla de dècades que alguns articulistes no deixem de repetir que la deficient democràcia constitucional és la continuació del franquisme per altres mitjans. És això el que explica la superpoblació de nissagues de l’antic règim als espais estratègics de la judicatura, els consells d’administració de les principals companyies, l’alt funcionariat, l’exèrcit, la policia, església, els serveis d’intel·ligència, els principals grups mediàtics, els principals partits polítics (inclòs el socialista). És per això que aquells espais no controlats per aquesta rancior institucional (sindicats, educació, cultura…) solen ser objecte de constants crítiques populistes i difamacions. Ara bé, tornant a Pedro Sánchez, objecte d’una veritable obsessió per la Brunete mediàtica, és un veritable supervivent, un Revenant, fent referència a aquella pel·lícula de González Iñárritu, protagonitzada per Leonardo di Caprio on el protagonista, un explorador de l’oest americà, sobreviu a emboscades dels indis, l’atac d’un os grizzly, l’abandó dels seus companys, l’hivern gèlid i tota mena de privacions i contrarietats, fins que, un cop refet, es dedica a venjar-se sistemàticament dels seus enemics.
Anem a pams. El 2014, aconsegueix la presidència d’un PSOE en estat terminal com a candidat sorpresa, en contra de l’opinió dels barons, els guardians de l’ortodòxia i els fantasmes de Suressnes. El 2015, perd les eleccions. El 2016, perd la investidura, cosa que no havia passat mai en tot el període constitucional. El juny del mateix any, noves eleccions que perd amb el mínim històric d’escons (85), entre la pressió de Podemos i els salvinistes nacionalistes de Ciutadans. És el que volien, en el fons, l’establishment del partit, que d’una manera prou irregular –una maniobra maquiavèl·lica executada matusserament, el fan dimitir de la secretaria general del partit. Abandona el seu escó, i marxa del Congrés. Podríem suposar que es tractava d’un cadàver més de la llarga i ingrata història de la política. Tanmateix… després d’haver-se dedicat a recórrer Espanya amb el seu Peugeot, treballant molt especialment amb militants de base, torna a presentar candidatura a la Secretaria General del PSOE, en contra dels candidats oficials i els designis del tàndem de la penombra González-Guerra. I guanya de carrer, fet que desferma el pànic entre el principal partit d’ordre (el PP tendeixen a actuar a còpia d’irresponsabilitat compulsiva), perquè queda en mans d’algú a qui resulta difícil de controlar… i que, per contra, sembla que no li fa por res. Ni tan sols els espectres de Suressnes. 2018, en ple escàndol Gürtel, i en plena autodestrucció de la democràcia espanyola arran de la repressió contra Catalunya, presenta una moció de censura, i la guanya! (la primera vegada en la història constitucional que passa). Serà també el segon president espanyol, després de Leopoldo Calvo-Sotelo, que no sorgeix d’unes eleccions, sinó en una situació de caos. El 2019, com que no pot tirar endavant pressupostos, dissol les cambres i convoca eleccions. Les guanya, amb relatius bons resultats (123 escons), tanmateix, tampoc no té els suports suficients, i per segona vegada, fracassa en la investidura, entre les pressions de l’establishment perquè faci entrar al govern la seva franquícia política Ciutadans, i la col·laboració involuntària de la inexperiència al pòquer de Pablo Iglesias. Noves eleccions a finals del mateix any, que torna a guanyar, encara que amb menors resultats, i aquesta vegada sí que aconsegueix formar govern (de coalició amb Podemos, és a dir, amb els excomunistes, que tàcitament havien estat exclosos del sistema, i amb el suport extern d’independentistes). I aquestes circumstàncies causen estupor entre els propietaris de l’Estat, que fonamenten la llegenda negra de la il·legitimitat de Sánchez (que no d’un PSOE farcit de líders sol·lícits d’avantpassats falangistes). Arriba 2020 amb la Covid, a la qual Espanya sobreviu en part gràcies a les iniciatives com ara els Ertos, les subvencions, i el ventilador de diners per evitar el col·lapse (encertadament) i una invasió d’Ucraïna el 2021 en què té la santa llet (o baraka) que la Península resulta ser un hub energètic alternatiu, factor que fa apujar el valor geoestratègic d’Espanya, i pren iniciatives com el transport gratuït, les subvencions a la benzina, repartiment d’ajuts per tapar forats, disseny de factures de l’electricitat que fa d’Espanya un dels països amb menor inflació del continent (6-7% enfront del 10-15% de centre-Europa). I tot això, en un moment en què la recaptació impositiva es troba a màxims històrics. O, també, explotant les seves habilitats seductores a una Unió Europea en què el seu bon domini de l’anglès i les bones relacions personals solen ser més útil del que podríem pensar.
En aquestes circumstàncies, la dreta descobreix, amb horror, que resulten prescindibles. Literalment embogeixen, car és com si es tractés del dimoni disposat a governar amb la conspiració maçònica marxista-separatista. És com si s’haguessin transgredit greument els pactes sagrats del Palacio del Pardo. D’aquí el seu discurs apocalíptic en què Sánchez ven Espanya als etarres independentistes, o que iniciatives com apujar el salari mínim destruiria l’economia i les empreses, o que parlar amb els independentistes acabaria amb la unitat de la pàtria. I, tanmateix, el salari mínim ha fet millorar els resultats econòmics, Sánchez té paralitzada a una esquerra postcomunista ofegada en bizantinismes wokistes i ha entabanat completament un independentisme ingenu i covard. Sánchez 3, PP, 0.
I, finalment, hem tingut al davant aquesta darrera crisi institucional, en què l’establishment espanyol, unes forces vives de l’estat profund, que en el fons segueixen ordres del Valle de los Caídos (i va i resulta que Sánchez ha traslladat el seu jefe a l’Almudena) estan tan desconcertats que ho intenten tot. I això vol dir mirar de col·lapsar el sistema judicial amb la rebequeria del CGPJ, o de la insistència de mantenir caducats inconstitucionalment el Tribunal Constitucional, o de muntar operacions per lliure per intensificar la repressió contra l’independentisme o els podemites. O de fer creure, via la televisió que a Espanya es mira gent, majoritàriament major de quaranta anys i de classe baixa, que Sánchez és l’anticrist. Tot plegat, fins al punt de l’intent de putch judicial de mitjans de desembre.
Baraka Sánchez és com el capitalisme, per no caure, cal continuar pedalant. I torna a prendre la iniciativa, amb una sensació, més que dinamisme, d’hiperactivitat. Ara anuncia mesures interessants de reducció d’IVA, renovació d’ajuts, subvencions directes a famílies o mesures pal·liatives davant d’una especulació immobiliària desbocada. Res d’extraordinari, i certament, mesures populistes, d’abast reduït, i amb un punt de demagògia. Ara bé. Què ofereix el PPVOX? Rojigualda! Mil·lenarisme nacionalista, o un tatcherisme de rostre inhumanament ayusista, com saben bé sanitaris i ensenyants madrilenys. I, és cert que aquesta dreta neoultramontana s’ha “tirado al monte” amb el suport incondicional d’un poder mediàtic (i la seva versió contemporània de fakenewisme de twitter), tot dibuixant l’actual inquilí de la Moncloa com a una versió ben plantada de Satanàs.
No ens enganyem. Sánchez no és cap revolucionari, ans al contrari. Tampoc és ben bé d’esquerres, i encara menys, remotament federalista. Coneix les tècniques bàsiques de supervivència. Sap molt bé com jugar les seves cartes. És conscient que la seva barreja de polítiques populistes i mitjanament útils, funcionen. No és enze, tanmateix. Com tot bon oportunista, sap fins on pot arribar, especialment en un sistema corcat, farcit de personatges tan perillosos com tenebrosos. Li agrada posar-se a prova i gaudeix de veure desfilar els cadàvers d’uns adversaris que es creien més llestos que ell. Ara bé, no ens enganyem: aquest conjunt de virtuts les fa servir per mirar de salvar l’insalvable règim del 78, enfront de la perillositat postfranquista que és el veritable covid estès en un país que no se suporta a si mateix, que sense els Països Catalans no té viabilitat econòmica, i ja fa temps que ha perdut la seva viabilitat moral.
Com que, qui això escriu, es defineix com a republicà i considera que l’independentisme és la solució més lògica i desitjable a la ciutadania del meu país, no disposa de cap simpatia política per aquest polític murri i intel·ligent, malgrat que li reconeix els mèrits. I potser el que més mal fa és que, amb la seva personalitat seductora, es troba davant la mediocritat intel·lectual i política d’un independentisme obsessionat a subministrar-li oxigen. Precisament Sánchez és el primer a saber que, per continuar caient de quatre potes i anar consumint les set vides de gat, és necessari humiliar als catalans. I s’ha de ser d’una beneiteria suïcida per continuar donant-li corda esperant que en un moment de lucidesa plantegi una solució satisfactòria d’encaix. Per molt que l’odiï o el menyspreï l’establishment, Sánchez és el darrer cartutx que li queda al règim.
18 
7 
