L’esfondrament del pont de Baltimore ha posat en el focus de l’opinió pública l’estat de les infraestructures dels Estats Units d’Amèrica. Clar que això és en el fons una generalització, ja que en un país d’estructura federal com ara aquell, no serà mai el mateix el que passi a Geòrgia, com es va comprovar durant el desastre del Katrina, o a Alaska, on l’erosió produïda per l’escalfament global és una quimera. De fet, fa uns anys Califòrnia es va declarar en fallida, manifestant entre altres coses la seva incapacitat per entomar el manteniment de les seves carreteres; segons em van explicar companys que aleshores vivien en aquell país, es podia apreciar la crisi en els esvorancs advertits a les autopistes.
A Catalunya ens pot passar quelcom semblant quan comencem a revisar les canalitzacions d’aigua, infraestructures que fins ara han estat molt allunyades de l’ull públic, però que a causa de la sequera poden patir un estrès més gran que el que ja tenen per la seva antiguitat. Vàrem veure fa uns mesos com en una de les principals artèries perpendiculars al mar de la ciutat de Barcelona s’obria un esvoranc de considerables dimensions, i poc després un de més petit se n’obria a la part alta de la ciutat. Totes dues incidències es van produir de nit, quan la pressió de l’aigua és menor i qualsevol alteració produeix una afectació insostenible en els materials de les canonades.
Les edificacions són també cada cop més antigues i les seves condicions constructives han esdevingut obsoletes. L’edifici anomenat El barco, d‘Esplugues de Llobregat o els blocs de pisos que s’han esfondrat a Badalona no són més que petites mostres del que es pot repetir per arreu. Com el parc automobilístic, l’immobiliari del país és massa vell. Utilitzar els fons europeus per a la seva rehabilitació i modernització no és un caprici estètic o un simple increment en la confortabilitat dels habitatges, sinó una imperiosa necessitat que pot fins i tot arribar a afectar la seguretat personal i el futur vital de la població.
