Ahir va tenir lloc a Palma una manifestació multitudinària contra els excessos del turisme que va aplegar milers de persones. Ja va la tercera, però no la vençuda; segur que vindran més mostres d’insatisfacció col·lectiva similars. Segons els organitzadors, pot ser que fins a un 15% de la població de la ciutat sortís al carrer, protestant contra la massificació turística, l’encariment de l’habitatge i les dificultats dels joves per continuar vivint a Mallorca on, segons els organitzadors, el turisme de masses ha portat la societat al límit. És de suposar que a l’illa de la calma, una exasperació compartida per tanta gent hauria de ser motiu de preocupació i alarma. La quantitat de persones que es van queixar poden decantar el futur de molts processos -electorals entre ells. Així que caldria esperar, si més no, la màxima atenció per part de l’administració i de les autoritats interpel·lades.
La reacció, però, es va moure entre la indiferència i la més declarada hostilitat. El govern balear no va dir res, oficialment; com si la cosa hagués passat a Bora-Bora. I els representants del govern espanyol van desplegar la seva policia per tal de protegir, en teoria, els drets dels ciutadans. El recorregut es va anar cobrint amb tota pau i normalitat fins que, gairebé al final, algun uniformat descerebrat va donar unes ordres incomprensibles. Van tancar l’accés a la terrassa de Ses Voltes, davant de la Seu i mirador privilegiat on s’acabava l’itinerari. L’explicació és que hi havia excés de públic, tot i que les imatges demostren que no fou així. La pressió i l’enuig de la gent que no podia entrar al recinte va servir de pretext per carregar amb bales de goma i altres mètodes expeditius contra persones de totes les edats, generant un caos i una violència que hauria pogut acabar en desastre.
Quan tanta gent protesta tan reiteradament, no fer-ne cas és suïcida. I castigar amb agressions és criminal. Encara més quan les mobilitzacions no arrenquen d’una intoxicació passatgera (degut a una competició de futbol, per posar un exemple a l’atzar), sinó d’uns problemes profunds, gravíssims i antics. El turisme, que va començar fa uns cent anys a l’illa amb bohemis i aristòcrates despistats, s’ha convertit en una arma de destrucció massiva. La sostenibilitat ha volat pels aires a les platges, a la ciutat de Palma i fa temps també a l’interior, la part forana. S’ha teoritzat el model de degradació, que passa del dònut a l’ensaïmada; des de les costes, una espiral voraç es va internant fins al que era –i ja no és- la Mallorca mallorquina, la que temps enrere creia que podia viure d’esquena a la invasió. Ja s’han acabat els santuaris, i ara des de Sa Pobla a Santanyí, des d’Artà a Esporles, les possessions i les cases rurals van deixant de ser refugi. Les propietats, els costums, les escoles i la llengua s’alteren de forma progressiva.
A alguns dels lectors els sonarà lluny el que passa a Mallorca. Però el temps ha demostrat que els esquemes econòmics, socials i culturals que s’han produït a les Illes han acabat sacsejant, uns anys després, les poblacions continentals. Els que formem part dels Països Catalans ens assemblem més del que creiem, i aviat tindrem a tot Catalunya i al País Valencià la mateixa sensació de despossessió que Mallorca viu des de fa més de mig segle. El Grup Ornitològic Balear (GOB) va representar durant molt de temps la lluita contra la destrucció de la terra i el paisatge, molt més enllà del que era el seu propòsit inicial. El turisme de masses va demostrar, en primera fase, que mutilava el paisatge; poc després, es va entendre que afavoria els baixos salaris i l’entrada massiva de gent poc arrelada, no només visitants estivals, sinó també treballadors sobreexplotats i residents que ja s’hi quedaven bona part de l’any. Ara ho comencem a veure arreu. Com diu l’adagi, quan vegis la barba del mallorquí pelar, posa la teva a remullar.
Que s’encenguin totes les alertes és senyal que encara hi ha vida, i que el país encara existeix. Les xarxes socials, i les manifestacions multitudinàries, ho evidencien. Encara hi ha molt talent, sovint ben jove, que canta a la terra i a la seva gent, que defensa la parla que empraven els avis o que han adoptat per consciència pròpia. Hi ha una part apreciable dels nouvinguts que s’afegeix a tan noble lluita i, per tant, hi ha marge per l’esperança. Però les xifres demostren que el tsunami incivil, aquest model econòmic i social rapaç, que deixa pocs beneficis als veïns i escup molts maldecaps per a tothom, és el repte més gran de país que tenim les actuals generacions. I de moment l’hem d’entomar sense disposar de les eines que permetrien a un país sobirà defensar allò que és irrenunciable. La pugna és a vida o mort. Potser per això els cops de porra eren tan forts a Palma, potser per això la sordesa dels dirigents feia tant de renou.
