Per als alumnes de periodisme i sociologia posteriors a l’impacte que va suposar Marshall McLuhan, un dels seus deixebles més coherents, Neil Postman, va ser una revelació. En realitat, les tesis que Postman va anar enramant al llarg de la seua vida i, sobretot, arran de la publicació de Divertim-nos fins a morir, eren com la sopa d’all. Però inventar-la, la sopa d’all, no és gens fàcil, encara que, una vegada descoberta, tothom s’afanya a proclamar que ells ja l’havien cuinada. Doncs, haver-ho dit, tigres!
Divertim-nos fins a morir, com 1984, va resultar ser un llibre postapocalíptic. Vivíem voltats de zombis -nosaltres mateixos ens n’havíem convertit- i no ens n’havíem adonat. L’origen de la plaga? Venia de lluny, però el verb -l’esclafit- es va fer carn amb la constatació dels efectes que la televisió perpetrava en les societats dites avançades.
Segons Postman, al llarg de la història, la comunicació -la informació- havia facilitat sempre en els receptors la presa de decisions i les accions significatives. Les innovacions tecnològiques -qualsevol invent al llarg de la humanitat- no havien frenat aquesta dinàmica. El telegrama, com la carta, servia per a reaccionar. Buscava activar les nostres respostes. Ningú no enviava un telegrama -com abans ningú enviava una carta- per no obtenir, més que una resposta, una reacció. Com aconseguia també la premsa moderna, derivada encara de la impremta. Però la televisió, no. La televisió ho va canviar tot.
La informació que transmetia aquella pantalla invasiva no conduïa a cap acció. No conduïa a res. La utilitat de la informació, en un moment en què s’havia multiplicat, havia anat disminuint des de l’edat mitjana. La pretensió de la televisió -divertir-, més que no cap altra, era reduir l’audiència a la inactivitat més estèril. Aponar-los al sofà. L’espectacle s’havia fet total. La imatge i la posada en escena prevalien per sobre de qualsevol altra consideració. La cultura s’havia frivolitzat fins a fer-se sobrera. Res no tenia sentit dins aquell nou circuit pervers. La diversió obsessionava els programadors televisius, que contrastaven la pròpia mala llet amb l’augment de les audiències que aconseguien. Ho deien en els pobles antigament: “Fixeu-vos i veureu-ho un idiota quants idiotes fa”. Divertim-nos fins a morir.
Neil Postman se’n faria creus ara. La pantalla ja no ens espera dins les cases, sinó que es desplaça amb nosaltres amb formats més petits i ha substituït els diaris i els mateixos llibres. Premsa digital és un oxímoron cruel. Com ha de ser premsa, si és digital? En teoria, almenys en teoria, dígits i algoritmes mantenen. com a veritats revelades les de la televisió, les que tant capficaven Postman. Volen divertir-nos. Ja no cal morir, perquè ja som morts, però per mantenir-nos en aquest estat catatònic, l’entreteniment ha de continuar ser útil i vigent. S’ha de superar.
I és a partir d’aquesta premissa quan no s’entén el paper de la política. Almenys el de la nostra política. El de la política a Catalunya i a Espanya. En què pensen els nostres polítics? Ja ni tan sols serveixen per aconseguir el triple salt mortal. Els recursos que fan servir per interessar els seus soferts votants són cada dia menys inquiets, menys vigorosos, menys efectius.
La política a Catalunya -també a Espanya- s’ha fet dràsticament previsible. Darrere cada intervenció se’n desgranen unes altres que s’assemblen a la primera com un ou a un ou en la poca gràcia. Fins i tot una reunió de Carles Puigdemont amb Oriol Junqueras pot resultar ociosa. Diuen que no hi ha estadistes. Allò que no hi ha ara són postmànics. Els nostres polítics i els seus ben pagats assessors no entenen la societat de l’espectacle precisament quan l’espectacle s’ha enrampat més i ocupa més gent que mai.
La política a Catalunya s’ha fet avorrida i les audiències de les entrevistes amb polítics tenen més mal passar que el rosari. No debades TV3, que busca “més entreteniment”, l’ha atenuat. Si Junqueras i Puigdemont es reuneixen, doncs, ja s’ho faran. Segur que s’hi han avorrit. I segur que ens fan avorrir i avorrir-los a tots. Quin tedi. Quin immens tedi.
Si Salvador Illa no aprova els seus pressuposts, la reacció social serà d’una indiferència absoluta. L’única reacció que pot despertar el serial és de pànic, perquè el president de la Generalitat intervendrà en públic una vegada i una altra repetint les mateixes obvietats sobre un fet que es veu com totalment intranscendent.
Senyor Postman, ja no ens volen divertir fins aconseguir que no reaccionem. Ara volen avorrir-nos fins que morim encara més. I els morts tampoc responen.
