El TC ha anunciat aquest dijous la sentència amb més espòilers de la seva història. El resultat estava descomptat i les reaccions preceptives s’han produït de manera rutinària i amb desgana sota la calor d’un juny tòrrid que accentua el cansament. Segurament, estem fins als collons de tots nosaltres, com diria Estanislau Figueras. Sabíem que el Constitucional presidit per Cándido Conde-Pumpido, el magistrat que va ser fiscal general de l’Estat amb José Luis Rodríguez Zapatero, amb els anomenats progressistes en majoria circumstancial de 6 a 4, avalaria la llei d’amnistia que el Tribunal Suprem es nega a aplicar.
Ja va ser un esperpent veure que el mateix Pedro Sánchez que havia promès fer tornar Carles Puigdemont emmanillat, quatre anys després, defensava aferrissadament l’amnistia. I ara s’hi afegeix el despropòsit del president de la primera Generalitat monocolor del PSC, Salvador Illa, gesticulant davant Llarena per exigir que apliqui l’amnistia a Puigdemont. Si pogués parlar clar, demanaria que deixin tornar el líder de Junts d’un coi de vegada i que s’acabi el refotut simbolisme de l’exili, record constant que hi va haver l’1-O, i poder oblidar el Procés. Que és el que vol.
Illa sap perfectament que no té res a fer davant el Suprem, que el que diu només és retòrica. Però segur que és sincer en el desig de veure l’amnistia aplicada: morta la repressió –la més explícita–, morta la ràbia independentista. O això pensen ell i els seus companys de partit. I no es pot dir que s’equivoquin. L’amnistia és la peça més grossa d’un paquet de mesures per dividir i desmobilitzar l’independentisme que el PSOE ha dissenyat amb precisió quirúrgica. I, de passada, serveix per evitar que l’Estat hagi d’afrontar tràngols com ara veure agents de policia jutjats per la violència uniformada de l’1-O del 2017.
Fa dues setmanes, la Comissió Europea qualificava la llei ara validada pel TC d’“autoamnistia” perquè, segons l’executiu comunitari, els vots dels qui n’havien de ser beneficiaris havien estat imprescindibles per aprovar-la. En realitat, els autèntics ‘autoamnistiats’ són tots els membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat que s’han escapat del banc dels acusats. I, en termes més globals, és l’Estat mateix el que s’estalvia ser jutjat políticament per una repressió que fa gairebé vuit anys que dura i que instàncies internacionals poden considerar, com a mínim, una reacció desproporcionada a un problema polític.
Però aquest pla, el de l’amnistia, era el del PSOE de Pedro Sánchez –que no és el de Felipe González–, que només és mitja Espanya. L’altra mitja hi està en guerra i no vol l’autoamnistia ni cap altre dels efectes que busca el govern espanyol. L’únic que vol és la derrota per la força dels seus enemics. I els socis dels seus enemics són els seus enemics, sobretot si són catalans. De què serveix, doncs, pactar amb una de les dues Espanyes?
