Xenòfob, nacionalista i euroescèptic. Així es defineix el Partit de la Llibertat d’Àustria del qual mentre escric això només se sap que ha estat el partit més votat i que en la segona posició també apunta maneres el partit conservador. Tret que un acord d’aquest últim amb els socialdemòcrates no hi canviï la previsió, aquesta serà l’orientació del nou govern a Àustria, amb una victòria que resulta inèdita en aquell país, però que ja no ho és tant en molts llocs d’Europa.
El dubte sobre el caràcter de tendència d’aquests resultats, que ja s’acumulen en països molt significatius i determinants del territori europeu, no ho és només pel que fa al futur de la Unió Europea, on molts conciten decepcions i frustració pels temes en què la unanimitat és un problema o per aquells altres que la burocràcia fa gairebé eternament irresolubles. L’altre vector, fins i tot més preocupant que aquest, és el ressorgiment de nacionalismes que semblaven apaivagats per aquesta Unió: quan les situacions particulars de confrontació per causa de la pobresa es donen entre els que ja són en un territori i els que arriben, es poden produir aquest tipus de tancament sobre els propis, en termes econòmics, amb proteccionisme.
Però estudis recents sobre processos electorals que han resultat en el triomf de partits nacionalistes han permès observar que no té necessàriament a veure amb el fenomen migratori. L’exemple de Saxònia, on en les eleccions regionals ha guanyat un partit contra la immigració sense que el nombre d’immigrants sigui significatiu, només s’entén pel fet que el procés d’integració econòmica s’hagi produït de manera poc convenient.
Si ho traslladem al cas espanyol, aquesta dada no deixa de ser rellevant. Cosa diferent és que la voluntat de solució i les idees adequades, si aquella es donés, emergeixin i es realitzin.
