Sobretot des que en la segona dècada d’aquest segle l’independentisme explícit va esdevenir majoritari a l’interior del catalanisme, s’ha anat generalitzant una visió de la història del catalanisme polític que presenta els corrents majoritaris fins llavors com a immobilistes i partidaris de l’estricte manteniment de l’statu quo. A partir d’un cert moment el catalanisme esdevé majoritàriament independentista i, per tant, allò que fins aquell moment havia estat majoritari, havia governat les institucions catalanes i havia guanyat totes les eleccions convocades en temps de la Mancomunitat, de la Generalitat republicana i de la Generalitat recuperada era un catalanisme no independentista i, per tant, tebi, conformat i partidari de no canviar res i deixar-ho tot tal com estava. Això, que em sembla una caricatura, afectaria sectors molt diversos del catalanisme, a dreta i esquerra, amb ideologies diverses, però que compartien allò que, vist des d’ara, es considera immobilisme essencial. Certament, sempre hi hauria hagut un sector del catalanisme explícitament independentista, però la resta –tot i ser majoritària- seria un obstacle per a la independència i una aposta pel manteniment d’un estat de coses desfavorable als interessos de Catalunya. Personalment, aquesta visió em sembla caricaturesca i, per tant, a més d’injusta, falsa. Jo diria que el catalanisme polític governant, des de Prat de la Riba fins a Artur Mas, abans que fes el salt cap a l’independentisme explícit, no es pot definir ni com a immobilista ni com a antiindependentista. Crec que la paraula que millor el definiria, i on ell mateix se sentiria més còmode, seria gradualista. Fins fa una dècada i durant un segle llarg, el catalanisme polític ha estat majoritàriament gradualista.
Algú em dirà: però és que el gradualisme és el contrari (i fins i tot l’adversari) de l’independentisme. No ho ha estat. L’independentisme fixa un objectiu. El gradualisme –els gradualismes, d’intensitats ben diverses- proposaven un mètode. El gradualisme, això sí, és el contrari i l’adversari de l’immobilisme. Anar gradualment endavant és el contrari d’estar-se quiet i encara més d’anar endarrere. Permetin-me que intenti descriure-ho amb una metàfora: un grup de persones està en una estació de tren que no els agrada. I hi ha un tren que va en la direcció en la qual tots ells volen anar. Si fossin immobilistes no es mourien de l’estació. Si fossin reaccionaris, agafarien el tren que va en direcció contrària. Com que són gradualistes, pugen tots a aquest tren que va en la direcció en què volen anar, tot i que saben o sospiten que en aquesta direcció no tothom baixarà a la mateixa estació. No estan d’acord necessàriament sobre quina ha de ser l’estació i la destinació final. Alguns baixarien abans, altres més tard. Però tots estan d’acord en avançar, en sortir d’on són, en anar més enllà. Gradualment, estació rere estació. Vull dir que dins d’aquelles forces polítiques i aquells governs que des de la Mancomunitat fins al segle XXI han actuat de manera gradualista hi havia –dins d’un mateix partit!- persones que eren independentistes (diria que moltes més de les que podria semblar), que pujaven al tren per arribar a l’estació de la independència, però també persones que eren autonomistes, federalistes, confederalistes… No estaven d’acord en la destinació final, però els semblava més important empènyer el tren en una determinada direcció que establir on baixarien. Perquè si el tren no es movia en aquesta determinada direcció no s’arribaria mai a cap ni una de les estacions que podien desitjar els uns o els altres. Anar junts els semblava a tots la millor estratègia –la més pràctica, potser l’única- per avançar ca l’estació on volien arribar. Encara que no fos la mateixa.
I quina era la direcció del tren que agafaven totes les branques del catalanisme polític que creien en el gradualisme? Doncs agafaven un tren que avancés en una triple direcció: incrementar l’autogovern, enfortir la nació i dotar al país de la necessària musculatura política, econòmica i social. Cadascú podia tenir la seva idea que volia dir això, ben bé. Però totes les branques del catalanisme, cadascú des de la seva visió del món, volien moure’s en aquestes direccions. No era la gestió el mentrestant. Era fer avançar el tren. I, apostant per la democràcia i la llibertat, creure que a més a més, el gradualisme, sempre que no esdevingués un camuflatge de l’immobilisme, podia construir les majories socials i polítiques que permetrien avançar. Majories que arreu es construeixen sumant gent que està d’acord en allò que consideren essencial, encara que estiguin en profund desacord en allò que consideren accessori.
Si a hores d’ara em sembla que cal demanar respecte per aquestes generacions, aquestes forces polítiques, aquests governs catalanistes que al llarg de tot un segle van apostar pel gradualisme com a estratègia, tot i que hi convisquessin a l’interior objectius finals diversos, no és perquè consideri que el catalanisme ha de tornar a assumir aquesta via. Si en un moment determinat la majoria del catalanisme la va abandonar, per alguna cosa seria: perquè la considerava esgotada, perquè la considerava insuficient per fer front a l’ofensiva de l’Estat perquè el tren anés en direcció contrària: retalls a l’autogovern, desnacionalització de Catalunya, afebliment del seu teixit econòmic o social… Certament, tampoc el canvi estratègic de fa deu anys pot presentar avui dia un balanç alternatiu prou positiu. Però si un dia el catalanisme vol entrar en aquest debat, l’ha de poder fer amb serenitat i sense prejudicis, escoltant a tothom d’una manera sincera, és a dir en un estat d’ànim molt allunyat de l’actual. Si cal, ja hi arribarem. I si no, serà tan sols un debat sobre el passat, intentant posar les coses al seu lloc, sense ser massa condescendents ni injustament ressentits, contra els qui ens han precedit.
De fet, si em sembla útil en el present aquesta reflexió sobre el passat és perquè l’actual govern de la Generalitat, el del president Illa, està fent esforços per aparentar que se situa en una tradició catalanista interrompuda amb el procés i que el faria hereu a la vegada de Prat de la Riba, de Companys, de Tarradellas, de Pujol i de Maragall. Aquest govern està interessant a fer veure que amb ell s’acaba una cosa que ha anat malament i en torna una que havia anat raonablement bé. Però aquest món anterior amb el qual sembla voler connectar no era immobilista, no li estaven bé les coses tal com estaven, no eren un tren aturat a l’estació gestionant el dia a dia. Era un tren que volia avançar i que, amb els errors que es vulgui i amb els defectes que es vulgui, tenia clar que calia anar més enllà en el reforçament de la personalitat nacional de Catalunya –la llengua n’ha estat històricament la bandera-, en la conquesta i l’exercici de nous espais d’autogovern i en millorar les condicions de vida dels catalans amb progrés i justícia. És a dir, en pensar per damunt de tot en els interessos de Catalunya i els catalans, cosa que normalment vol dir xocar frontalment amb un Estat construït a la mida d’uns altres interessos i d’una altra identitats. Perquè el tren en marxa del catalanisme gradualista sabia prou bé en quina direcció volia anar, però sabia encara millor de quines estacions dissenyades per un estat hostil volia fugir. Si el govern Illa vol només fer veure que és hereu d’això, ha de fer unes quantes reunions i fotografies i dir que puja al tren. Encara que el tren no es mogui. Si vol ser-ne efectivament hereu, hauria de posar aquest tren en marxa. Més poder per Catalunya, més nació, més identitat, més progrés, més benestar, més justícia. És a dir, menys Espanya, tal com és ara, tal com ha sigut sempre.
