Aritmèticament, governa en minoria a Catalunya, a Madrid i a Barcelona, però el PSC és, de totes totes, el partit central, l’astre rei, sobre el qual acaben orbitant la resta com si tingués majoria absoluta. Tant, que els socialistes, sense despentinar-se, tenen en un 99,999% assegurat el poder -per impossibilitat d’alternativa ni aritmètica ni ideològica- mentre durin els corresponents mandats, malgrat la demanda d’una qüestió de confiança a Pedro Sánchez per part de Junts, les renegociacions d’un pacte no escrit amb ERC a Barcelona que Collboni ni tan sols necessita culminar per governar plàcidament, ni tampoc els petitíssims entrebancs que pot trobar Salvador Illa en ERC i Comuns per aprovar els comptes de la Generalitat.
Al capdavall, tant ERC com Junts no estan en disposició de trencar cap acord amb el PSOE o el PSC, perquè un cop trencat, no hi ha alternativa. A Madrid, una qüestió de confiança, que el PSOE ja ha rebutjat, de moment només té l’efecte que ERC se’n desmarca alertant que Junts carregaria amb el mort de portar els espanyols i els catalans a un govern de l’Estat tutelat per la dreta i l’extrema dreta. El resultat, l’independentisme torna a dividir-se mentre el PSOE es rearma com a salvador del progressisme a Espanya.
A Catalunya, Junts està atrapada en el paper d’oposició al tripartit a l’ombra del PSC, ERC i els Comuns. Sense marge aritmètic com a mínim en aquest primer tram de la legislatura -encara que aritmèticament és possible l’anomenada sociovergència-, mira d’articular una oposició al Govern Illa en termes nacional, però no se’n surt perquè el PSC ha estat prou intel·ligent per encaixonar el debat nacional en el marc estricte del pacte d’investidura amb ERC, i centrar la seva acció en l’eix social. I ERC, tampoc no pot desfer l’acord -a l’espera de qui guanyi el Congrés, això sí- fins que com a mínim tingui indicis clars per part del PSC d’incompliment.
I a Barcelona, tant el grup municipal com la Federació de Barcelona d’ERC insisteixen a mantenir en vida l’acord del febrer de 2024, encara que el rellotge corre en contra. Si es produeix una entrada dels cinc regidors republicans, que Collboni no necessita, què en treu ERC, més enllà d’alguns sous més, sense candidat per al 2027 i entrant a mig mandat i amb un PSC que ja ha marcat les línies mestres del seu govern? Sortir d’aquest embolic no serà fàcil. Sigui com sigui, l’independentisme torna a navegar sense rumb mentre el PSC porta el timó del seu vaixell amb més lleugeresa que mai.
