Si Artur Mas hagués pogut triar, segur que hauria preferit haver arribat a la presidència de la Generalitat en una època menys traumàtica des del punt de vista econòmic. A ningú li agrada passar pel dolent de la pel•lícula; retallar pressupostos, advertir a la gent que s’haurà d’estrènyer el cinturó, que ja no és possible el festival de despesa que avui contenta a molts però que amarga a tothom demà… I menys li ha d’agradar a aquell que ha guanyat unes eleccions amb un plus de suport social que va més enllà del segment sociològic i ideològic que representa. Però si el president Mas es creu el que predicava durant la campanya electoral –i molt abans—i els ciutadans fan memòria dels seus advertiments als sacrificis que caldria fer per redreçar econòmicament el país, haurem de convenir que la seva obligació és tirar endavant el pla que hagi dissenyat per estar el millor preparats possible per superar la crisi.
I, com en quasi tot a la vida, una cosa és el que tots sabem, intuïm o imaginem que s’ha de fer i que quan parlem dels altres veiem clar i aconsellem com a millor solució –facilitar la creació d’empreses i potenciar el coratge dels autònoms que són garantia d’ocupació; posar les bases d’una reforma en l’orientació acadèmica de les noves generacions i en la seva preparació professional; recuperar els valors clàssics del treball, l’esforç, la solidaritat i l’estalvi que sempre havien guiat aquest país; retallar despesa supèrflua; ajustar sous a la realitat; reconvertir sectors…—i una altre de ben diferent és quan les receptes que veiem be pels demés ens afecten a nosaltres. Un governant seriós i responsable –no un populista que no pensa en el futur sinó en el present més immediat que el pot fer guanyar eleccions– ha de tenir la fortalesa política i personal per complir amb el seu deure que és aplicar les mesures econòmiques i socials que calguin, per més dures que siguin, en benefici d’allò que els progressistes en dirien la sostenibilitat de l’actual model de societat. I els afectats tenen el dret a queixar-se i actuar per defensar els seus interessos.
La ciutadania sap perquè ho llegeix al diari, o escolta a la ràdio o ho veu a la televisió que el context polític i econòmic mundial no és per tirar coets. Una part del món àrab molt proper a nosaltres està sacsejat (Líbia, Egipte, Sudan, Síria…) per moviments socials que formalment reclamen reformes però que ningú sap divisar amb claredat que s’hi amaga en el rerefons. Aquestes incerteses afecten l’economia global, les expectatives de futur, generen inseguretat i afecten el preu del petroli. El terratrèmol i el tsunami del Japó han malmès la ressentida economia nipona. I això tindrà conseqüències per Occident. Sabem que el paper polític i econòmic dels Estats Units d’Obama no és el que ens tenia acostumats aquest país fins ara. I també sabem que la bombolla econòmica europea, aquesta mena de paradís celestial del benestar està en revisió perquè els seus estats no el poden pagar (Grècia, Irlanda, Portugal); perquè s’han de sanejar urgentment per conservar-ne el màxim possible (Espanya) o perquè han de reajustar la seva despesa (França, Alemanya…). Catalunya viu en aquest context. No és diferent. Al contrari, com a societat industrial que és les turbulències econòmiques l’afecten. I per superar-les amb nota ha de fer els deures com Alemanya i França, perquè no la renyin i l’hi imposin la política a seguir, com a Espanya, ni acabi humiliada com Grècia.
El ciutadà sap que el president Mas ha de fer el que fa qualsevol a casa seva: racionalitzar la despesa per arribar a final de mes. L’única diferència és que la casa que administra Mas és molt gran i hi vivim tots. Ho ha de fer amb tacte, amb intel•ligència, amb sensibilitat… però ho ha de fer. I ho ha de fer sense crear més problemes dels necessaris. Els catalans estan massa saturats de l’intervencionisme omnipresent del tripartit, de l’excés de regulació, de l’ocupació de l’espai econòmic i social. Això és el que no perdonaria la societat al president Mas, que caigués en aquests vicis. Tampoc li perdonaria que el seu govern es convertís en una nau dotada d’una brillant i prestigiosa tripulació però amb un rumb poc definit.
El país necessita que el president de la Generalitat estigui al davant de la seva gent, tibi del carro, lideri. Fixi un rumb, l’imposi amb mà de ferro sobre guant de seda. Per això és tant bona la notícia de la cimera anticrisi celebrada divendres a iniciativa del president Artur Mas on tots els agents polítics, econòmics i socials dels país han fixat uns mínims per sortir de la crisi. És bo perquè Catalunya ha demostrat novament que és capaç de prendre la iniciativa, unir esforços, crear consensos, remar cap a un mateix objectiu. Aquest és el lideratge que Catalunya reclama i que el president Mas va prometre oferir.
