L’ultraliberal Javier Milei, un personatge volcànic i erràtic que bascula entre el populisme, la ultradreta i l’anarco-capitalisme, ha guanyat les eleccions presidencials argentines amb el 56% de l’escrutini. A la primera volta, hi va haver uns resultats molt ajustats contra el peronista Massa; a l’hora de la veritat, l’opositor l’ha descavalcat per més de deu punts, en una victòria inapel·lable. No sabem quants votants han escollit candidat per mèrits propis; la impressió és que més aviat s’ha produït un vot massiu a la contra. Els partidaris de Milei han votat emprenyats amb la política de sempre del govern peronista, previsible i tèrbola, que havia anat ensorrant l’Argentina, amb una inflació de tres dígits, un deute galopant i deixant el 40% de la població per sota la pobresa. El govern sortint ha provat d’espantar els electors davant de l’excèntric Milei, tot assegurant que seria un dèspota i ensorraria la gent més modesta i dependent.
L’exministre d’economia, Sergio Massa, ho ha intentat amb totes les seves forces. I gairebé ha aconseguit un miracle, mobilitzant un peronisme apàtic, que se sentia derrotat i abatut després de molts anys d’ineptitud i ruïna. Segons els seus detractors, que consideren l’exministre el principal responsable del desastre actual, l’únic que explica els seus resultats prou dignes és l’anomenat Plan Platita. Un conjunt de mesures de darrera hora per ajudar la població més desvalguda, mesures que segons els rivals només pretenien mobilitzar l’aparell i les bases peronistes. Ho han denunciat, per tant, com una forma poc subtil de compra de vots, que ha tret de l’abstenció milions de votants. A costa de les arques públiques, és clar. Aquestes acusacions, la realitat material i els escàndols de corrupció dels darrers anys, han pesat prou per canviar de color la presidència argentina.
Certament, el peronisme ha provat de sembrar entre els seus el pànic a la jungla capitalista que representava el llibertari Javier Milei. Els sindicats ferroviaris de l’Àrea Metropolitana de Buenos Aires van difondre un anunci que alertava de quin seria el preu dels bitllets en cas que guanyés Milei, i van invertir molts recursos en campanyes que el demonitzaven, tractant-lo de foll i imprevisible. Milei s’ha fet fotos memorables amb els líders de Vox, ha qualificat el Papa Francesc de “porc esquerranós”, ha titllat el canvi climàtic de mentida socialista, s’ha pronunciat contra l’avortament i ha fet propostes volcàniques com eliminar l’estat, cremar el banc central, convertir el peso en la versió local del dòlar nord-americà, permetre la venda lliure d’armes i d’òrgans humans… Tot plegat amb una gestualitat radical i enrabiada. És impossible que el 56% dels argentins coincideixin amb tots els seus estirabots.
Podem dir, per tant, que Milei ha guanyat malgrat ell mateix; els argentins tenien ganes de castigar l’anterior govern i el seu el balanç catastròfic. De poc li ha servit al continuista Massa de reivindicar la bandera del seny i la paciència, remuntant unes enquestes adverses amb una campanya que al principi semblava perduda. Cal admetre la valentia del peronista, el qual es va atrevir a presentar-se als comicis quan tothom el donava per mort. Té dret a un copet a l’esquena; algun dia s’estudiarà a les facultats de Ciències polítiques la campanya de Massa, i sempre tindrà interès sociològic entendre com la cara més destacada de la gestió irresponsable de la crisi va tenir els nassos de vendre un missatge de cautela i seguretat.
Ara, però, cal centrar les mirades en el vencedor. Costa de creure que Javier Milei compleixi totes les seves promeses, i de fet en els darrers dies de campanya ja ha moderat bona part de la seva retòrica inflamada. Resta per veure si executarà el seu missatge central i desmuntarà bona part de l’estat benefactor que caracteritza l’Argentina. Des de l’època de Perón i Evita, les finances públiques s’han orientat a crear un coixí social d’ajudes i subsidis, a canvi del suport dels anomenats descamisats i la gent més modesta. L’objectiu prioritari de Milei i els seus és acabar amb aquest sistema enquistat. Seria una autèntica revolució històrica; però precisament per això es fa difícil pronosticar si se’n sortirà. El sistema peronista està incrustat en l’administració i en la mentalitat argentina. Val a dir que ningú no dubta de la capacitat retòrica del nou president; però ara veurem quina és la seva capacitat executiva real.
