El mes passat es va estrenar una de les pel·lícules més interessants de la temporada, Argentina, 1985. El film, dirigit per Santiago Mitre i protagonitzat per un estel·lar Ricardo Darín interpretant el fiscal Strassera, recrea el procés judicial pel qual es va poder condemnar la Junta Militar protagonista del cop d’estat de 1976. Un cop que va donar pas a una dictadura militar es van cometre infinitat de violacions de drets humans, inclosa la desaparició forçada de 30.000 persones. La pel·lícula, que amb els seus encerts i errors sap mantenir la tensió narrativa, reprodueix la manera com es va aconseguir jutjar i posar entre reixes els protagonistes de la cruenta repressió al país austral. Malgrat una llei de punt final, elaborada per la pròpia dictadura per exonerar-se de tota responsabilitat, una pressió política asfixiant no exempta de sabotatges i boicots a la investigació judicial, i amenaces de mort a l’equip de joves fiscals, es va poder posar al descobert de manera oficial les tortures, assassinats i crims diversos practicats pels militars i la policia en nom de la lluita contra la subversió. El procés -i les condemnes, amb unes quantes cadenes perpètues- va permetre prosseguir amb altres procediments judicials que van aconseguir tancar entre reixes més d’un miler de torturadors i assassins que es pensaven que podrien actuar amb la impunitat que atorgava la cobertura de l’aparell de l’Estat. És més, probablement aquests van constituir els judicis més rellevants en matèria de defensa dels drets humans i de lluita contra els crims de lesa humanitat després dels judicis de Nuremberg.
Davant d’aquests fets, resulta ben galdós que precisament durant la dècada de 1980, mentre la majoria de països sud-americans anaven deixant enrere un reguitzell de dictadures militars establertes la dècada anterior (amb la indissimulada participació dels Estats Units, en el context de la guerra freda), Espanya es passejava pel continent tractant de vendre el seu “model de Transició a la democràcia”. Ja sabem que el nacionalisme espanyol tendeix a l’exhibicionisme orgullós i posseeix un limitat sentit del ridícul. Tanmateix, les elits polítiques, les mateixes que procedien del bàndol dels torturadors, consideraven que havien de donar lliçons als seus antics súbdits, quan més aviat era l’Argentina, un país que fins al cop d’estat de Videla havia mostrat una més llarga i profunda tradició democràtica i uns nivells de benestar social i econòmic per sobre dels estàndards espanyols, la que veritablement, amb els judicis a la junta, havien de donar (i donen encara) una lliçó a una Espanya que ni tan sols ha estat capaç d’espolsar-se la inutilitat, incompetència i autoritarisme resclosit de la nissaga regnant. Espanya va optar per una llei de punt final (Llei d’Amnistia de 1977) que, literalment servia per blindar de responsabilitats a tots els crims i criminals que s’havien apropiat il·legítimament de l’estat, i que encara en disposen, especialment en els seus àmbits estratègics.
La Constitució espanyola no és altra cosa que la continuïtat del franquisme per altres mitjans. I això es pot comprovar en la mateixa simbologia (bandera, himne, monarquia), i en la impossibilitat de sotmetre’s a la legislació internacional que obliga a aclarir tots els crims de lesa humanitat, i en la qual Espanya ha jugat en la Champions d’aquest sinistre campionat d’estats delinqüents. Podríem parlar dels 140.000 desapareguts (que, com encara no han estat identificats, com a crim no poden prescriure), els 300.000 nadons robats (crim encara perdurable), els centenars de milers d’esclaus de les empreses privades i estatals pròximes al règim (que no han indemnitzat de manera sistemàtica i justa a les víctimes i els seus descendents) o el robatori i espoli a escala industrial comès per afins al règim i que conformen bona part de les grans fortunes espanyoles i el poder social i econòmic vigent. De fet, malgrat les evidències, ni un sol franquista ha estat portat a judici, i en els mínims procediments encetats, per posar alguns exemples, de responsables de nadons robats (hi ha casos fins a la dècada de 1990), la justícia ha esperat a què els acusats es morin de vells per tancar el cas i així evitar haver de donar explicacions sobre la complicitat de l’aparell de l’Estat i de poders fàctics com ara l’església. Per cert, que tampoc l’església, un dels pilars franquistes, a diferència del que ha succeït arreu, no ha vist cap dels seus religiosos empresonats en els milers de casos d’abusos a menors. Fins i tot quan el propi i poc exemplar jutge Garzón en provar de ficar el nas en aquestes qüestions, va ser catapultat de la carrera judicial. Fins i tot elements que escapen al que seria la pròpia protecció dels franquistes i de la pròpia llei d’amnistia, com ara la negativa sistemàtica a extraditar criminals de guerra nazis que tenien a la Costa del Sol o la Costa Daurada el seu segur i daurat refugi. Aquí, a diferència de l’Argentina, el que passa és que el poder profund impedeix sigui com sigui que la justícia objectiva indagui sobre el franquisme, perquè això implica el descrèdit de l’actual ordre constitucional (començant per la pròpia monarquia, vinculada via testament de Franco), i fa perillar els interessos socials i materials dels qui viuen acampats damunt l’estat, amb tots els seus mitjans de coerció policials, judicials i mediàtics. En altres paraules, mentre a Espanya no s’ha tocat ni un pèl a cap assassí, torturador o lladre de nens, compta amb el major nombre europeu d’artistes o rapers exiliats o a la presó. Mentre els Borbons continuen a la Zarzuela per voluntat pòstuma de Franco, Hassel és a la presó de Lleida i Valtònyc a l’exili belga per exposar fets incòmodes en rima assonant.
La virulència de l’estat contra l’independentisme català, i, de fet, la violència desfermada abans, durant i després del primer d’octubre, té a veure amb un fet objectiu del qual ningú no gosa parlar-ne. L’única manera de fer justícia davant tants crims és mitjançant la independència. L’única fórmula d’espolsar-se el franquisme (en expressió de Lluc Salellas) que no marxa, és quan ens decidim a fer efectiva la declaració del 27 d’Octubre del 2017. Algú creu que una tramposa llei d’amnistia pot servir per atorgar immunitat a torturadors del règim?, a crims poc aclarits durant la Transició?, a la repressió il·legal contra més de 4.000 persones?, als dubtes sobre determinades actuacions durant els atemptats del 17 d’agost del 2017?, a les denúncies falses contra mestres?, als infants, avui ja adults, robats a les seves famílies biològiques? De fet, durant aquests darrers anys ja hem vist com actuaven determinades forces polítiques cada vegada que el Parlament es dedicava a condemnar el franquisme. Normal que te’n vagis quan la teva posició social i econòmica depèn del que van fer en el passat un règim criminal. Qui escriu això sempre ha defensat que la independència de Catalunya no és essencialment una qüestió nacional, sinó l’única forma de poder desfer-nos del franquisme i els seus hereus de manera radical, de fer justícia amb el passat per encetar un futur digne.
Els processos judicials d’Argentina van tenir les seves limitacions. Les conseqüències terribles de la dictadura van acabar polaritzant la societat i no van impedir una deriva de corrupció i ressentiments mutus. Naomi Klein, al capítol dedicat a aquest país al seu llibre La Doctrina del Xoc exposa que, si bé es va fer pagar als responsables de la violència política, no es va fer el mateix contra els qui van propiciar la violència econòmica que va representar la imposició, via militar, del neoliberalisme qtan admirat per personatges com Mauricio Macri o Isabel Ayuso. Ara bé, els processos de 1985 van exercir d’una catarsi necessària per encarar el futur. I avui, malgrat les múltiples dificultats a què fa front aquell gran país, poden mirar cap endavant per haver superat les assignatures pendents de les tragèdies del passat.
Per contra, aquí som lluny de fer net. A Espanya, no és possible. A Catalunya sí disposem d’una oportunitat. L’independentisme ha d’introduir necessàriament aquesta qüestió per eixamplar la base. Cal recordar que bona part dels catalans incorporats van ser tot un exèrcit de persones que van fugir de la repressió especialment salvatge de l’Espanya profunda. Tots necessitem actes de reparació que només uns grans processos contra el franquisme i la seva continuïtat del Règim del 78 poden oferir, també, com a necessària catarsi.
4 
20 
