Al desembre va fer divuit anys de la manifestació per les infraestructures que va posar la llavor de l’independentisme massiu. Després hi va haver la sentència del TC que destrossava el que quedava d’un Estatut parit amb esforç per una àmplia majoria pel Parlament de Catalunya i retallat pel Congrés. Malgrat el coragre que havia deixat el “ribot” que el PSOE va passar a la cambra espanyola per l’Estatut, que tenia els vots del PSC a la cambra catalana, la ciutadania el va referendar. I la frivolitat dels magistrats del TC, amb la fatxenderia de l’Advocacia de l’Estat que uns mesos abans havia intentat impedir la consulta d’Arenys, van encendre la metxa.

L’independentisme que sempre havia existit i sempre s’havia castigat –per exemple, amb les detencions de l’operació Garzón del 1992– va deixar de ser minoritari. Van arribar el Procés, l’1-O i la repressió amb què hi va respondre l’Estat, que encara no s’ha acabat. Però l’independentisme no ha tornat als cercles reduïts d’on va sortir el 2007.

Divuit anys després d’aquella manifestació impulsada per la Plataforma pel Dret a Decidir i d’una mobilització que va anar creixent, les infraestructures no només no han millorat, sinó que estan pitjor que mai. I la crisi no és només a Rodalies. L’AVE, estrenat entre el 1992 –Madrid-Sevilla– i el 2008 –Madrid-Barcelona–, també està col·lapsat i amb problemes greus que possiblement es descobriran com un dels factors relacionats amb la tragèdia d’Adamuz, que ha provocat 42 morts. Durant molts anys, l’Estat va desatendre la xarxa ordinària i va dedicar tots els recursos a una alta velocitat faraònica, i després no hi ha invertit prou per mantenir-la. Ara funciona tot malament, fins al punt que la infraestructura és massa fràgil per garantir la seguretat dels trajectes. Ja no són només els retards a Rodalies. Ara, els passatgers es comencen a sentir insegurs després de dos descarrilaments amb morts en tres dies.

Racionalment, el pànic no té sentit: els accidents ferroviaris greus són escassos. Però la confiança en els serveis bàsics, que és el mínim que es pot exigir a un estat que es reivindica com a modern i com una “democràcia plena”, s’ha trencat. Els catalans estan pitjor que el 2007 en matèria d’infraestructures i entremig els han apallissat, literalment. Espanya és una ruïna i s’ensorra amb Catalunya a dins. És feina dels catalans fer-hi alguna cosa.

Comparteix

Icona de pantalla completa