Haureu vist, si heu passejat per plaça Sant Jaume, si us heu mogut en metro, si teniu el compte d’Instagram públic o si mireu TV3, que tota aquesta setmana s’ha anat desplegant la campanya anual pel 25N, el dia internacional per l’erradicació de la violència vers les dones.
En els darrers anys, tant a nivell estatal com a nivell nacional hem aconseguit acumular una sèrie d’eines legals que s’endinsen a la profunditat de les violències masclistes per identificar-les, tipificar-les, abordar-les, estructurar la seva penalització i mirar també de resoldre, o si més no d’empatitzar amb tot allò a què s’enfronten les seves víctimes. No només tenim lleis: també tenim cada cop més serveis públics d’atenció i hi ha més campanyes de sensibilització i de prevenció.
Malgrat tot aquest marc, però, les xifres no minven… no només augmenten els casos de denúncies, de tipus d’agressions, de feminicidis, sinó que creix, considerablement, l’evidència que moltes de les violències masclistes succeeixen en entorns pròxims perquè les exerceixen homes coneguts. Creix també l’evidència de la seva normalització i de la seva negació. De fet, la Generalitat de Catalunya, publica que “Les violències masclistes es produeixen en el nostre dia a dia, en el nostre entorn familiar i laboral i en l’espai públic. Passen davant nostre de manera molt normalitzada i, sigui perquè ens incomoden o ens paralitzen o perquè no sabem com actuar, moltes vegades fem veure que no les veiem”.
Doncs això… que jo crec que enguany podríem aprofitar el Black Friday i comprar un mirall per a cada home: almenys a Catalunya, que és el que tenim més a tocar. Sí, perquè això que no les volem veure, les violències, no va amb les dones, de fet: nosaltres no cal que les veiem, perquè les patim. Patim la por, patim assetjament al metro i al bus, als llocs d’oci, al carrer, patim agressions de petites a l’entorn familiar o comunitari, patim relacions estereotipades i molts cops, també, violentes, patim revictimització si en parlem o denunciem, patim violència institucional, patim violència contra els nostres fills i les nostres filles, i patim violència estructural perquè des de la publicitat que ens pressiona estèticament fins al “tribunal” que “jutja” un treball de grau, de màster, passant per la imposició de l’ideal masculí de lideratge en el món laboral, es manifesten un cop i un altre les violències masclistes contra nosaltres.
Els homes, però, ho teniu més difícil, això de veure-les. De fet, tal com diu Fallarás, és curiós, però no teniu cap amic agressor, no en coneixeu cap… per això la proposta del mirall, perquè potser aquesta seria la clau de volta. En realitat, per començar, us caldria anar uns cinquanta anys enrere, allà quan les dones “ens vam emancipar”, perquè vosaltres per aquí encara no hi heu passat: encara no us heu emancipat, diu Segato. Seguiu dependents dels mandats de la masculinitat patriarcal: l’exerciu obedientment entre vosaltres, amb les dones, amb els poquets que sí que se n’han desdit, a la feina si teniu algun titolet, algun càrrec amb gent per sota… i això… que potser la vostra emancipació aniria una mica més ràpida si tinguéssiu a mà un mirall i cada dia, uns cinc minutets, us hi miréssiu i féssiu com feia la bruixa del conte de la Blancaneu: li preguntéssiu coses, coses sobre vosaltres.
Sovint quan es fan públiques notícies sobre violacions en grup, sobre les xifres dels darrers mesos, sobre la quantitat de dones que pateixen agressions, sobre un nou feminicidi o sobre el darrer home del qual coneixem que ha violentat o matat els fills per fer mal a la seva mare, em sorprenc preguntant-me què em diria el meu mirall si jo fos home. Què em diria sobre què ens cal fer al món per sentir-nos bé. Per què ens cal violentar, per què fer servir la força per satisfer-nos, per què el poder per sentir-nos realitzats.
Sí… jo, si fos home, em miraria més al mirall i em preguntaria molt contundentment per què m’he construït en el privilegi i per què no vull veure que molts, dels que se semblen a mi, són violents.
