Cal que Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del govern, justifiqui el nomenament del seu germà Apel•les com a ambaixador a París? No. En teoria no, vaja. Però ho ha fet. I per què? Aquesta pregunta bé ens la podem fer sense ànim d’ofendre a ningú, oi? Perquè el cas és que en d’altres casos això no ha passat. És a dir, que ningú no es va haver de justificar quan Ernest Maragall assumia responsabilitats de primer ordre a Ajuntament de Barcelona i Govern en temps d’alcaldia i de presidència del seu germà. I perquè tampoc ningú no ha discutit d’entrada el càrrec de Manel Nadal a PTOP, departament que dirigeix el seu germà Joaquim. I llavors, per què Carod s’ha de justificar respecte del seu germà? Per sospites de nepotisme? Tot apunta que no, perquè en aquest cas el vicepresident no hauria de fer-ho si abans o en paral•lel no se’n justifiquessin altres.
I al final, preguntant-nos-ho, preguntant-nos-ho, arribem a una conclusió: el problema no és “posar la família pel mig”, sinó qui tries per assumir responsabilitats de govern d’entre la família, dels coneguts, dels saludats o dels desconeguts que puguis creuar-te pel camí. I el cas evident és que, per A o per B, el senyor Apel•les no ha lluït fins a data d’avui pels seus serveis prestats. I atenció que segur que els té! Però amb el seu càrrec i amb la seva condició de “germà de”, ell més que ningú hauria d’haver tingut present en el seu dia (en acceptar) allò de la dona del cèsar, que a més de ser honesta cal que en doni provades mostres.
Per tant, senyors Carod: ni cas de nepotismes, de José Domingo (C’s) ni de gent que brama per l’estil. Vostès facin com diuen que fa el seu president: Fets, no paraules. I llavors podran estalviar-se explicacions que al cap i a la fi tampoc no els ajuden en res. Que llueixi la nostra política exterior, perquè amb una Espanya tan fluixeta en aquest flanc bé hauríem de mirar de treure’n profit d’alguna manera, i via.
