Aparheids

El nacionalisme espanyol tendeix a barrejar la grandiloqüència amb l’esperpent; l’entotsolament de l’orgull ferit, amb la falta de mesura. Per això, les seves accions i declaracions solen implicar una retòrica exagerada, una gestualitat sobreactuada i una actitud de menyspreu envers aquell a qui considera inferior.

Les declaracions del president del PP de la setmana passada, en què pressionat pel monstre mediàtic que Aznar es va dedicar a engreixar dues dècades enrere, sobre l’existència d’un suposat Apartheid lingüístic a Catalunya escenificat a partir de la immersió i de les maniobres (eixorques) per salvar-la, no deixen de ser una bona mostra d’aquest nacionalisme a mitges entre la honra de Calderón de la Barca i la generació ressentida del 98. En el fons, el PP, com C’s (aquesta formació creada amb aportacions de les elits postfranquistes) i, darrerament, la nova generació de Vox (el braç polític d’uniformats i togats i expressió actualitzada i neoliberalitzada del franquisme de sempre) no representen sinó aquest nacionalisme sobreactuat que reivindica el dret a menysprear públicament el català, al dret a tot aquell que es reivindica espanyol a desconèixer una llengua i tot allò del que consideren inferior.

El nacionalisme espanyol, especialment a partir de l’esmena a la totalitat que va rebre arran del procés independentista, s’ha acostumat a la màxima goebbelsiana de repetir mil vegades que les víctimes són culpables, i que els catalans són totalitaris perquè es resisteixen a reconèixer la primacia lingüística i cultural del castellà i perquè es resisteixen a provincianitzar-se. En altres paraules, i com fa qualsevol persona, moviment, cultura o ideologia tòxica, que les víctimes d’una injustícia es mereixen el patiment per ser o existir. I per a això, no dubten a fer servir el clàssic recurs de la deshumanització envers aquells a qui consideren inferiors, objecte de menyspreu i no subjectes de ple dret. Els catalans, especialment durant els darrers anys, en plena descomposició de la cleptomonarquia borbònica i postfranquisme togat, ha engegat una campanya d’atribució d’un seguit de característiques essencials, gairebé “racials”, als catalans: nazis, lazis, cobardones, totalitaris, violents, peor que los etarras, egoístas, insolidarios… No importa la incoherència de les premisses, sinó l’efecte de generar rebuig a qui, en el fons, qüestiona l’ordre postfranquista d’un estat que, durant dècades, va ser capaç de simular ser una democràcia, i que quan ha vist perillar l’hegemonia dels hereus de 1939, literalment, ha embogit.

La darrera atzagaiada ha estat l’acusació que la Generalitat ha creat un règim d’Apartheid contra els ciutadans que tenen el castellà com a primera llengua. Que el sistema d’immersió del català (aquella mena de quimera que, simplement no s’ha aplicat mai de manera seriosa) és una eina totalitària. De fet, bona part de l’ofensiva contra l’autonomia del país i la seva essència reflectida en un afer tan sensible com la llengua, té a veure amb l’escola catalana, un dels escassos àmbits on la Generalitat va intentar fer alguna cosa (amb resultats, com s’ha vist, més que migrats a causa, sobretot, de la timidesa amb què es va aplicar). Van ser les entitats de defensa del castellà –la majoria de les quals connectades amb el món de la política, o de les elits funcionarials i empresarials espanyoles a qui molestava la presència pública del català i la seva pugna perquè la llengua tingués un estatus d’igualtat respecte l’espanyol– la punta de llança d’una catalanofòbia que en el fons, no és més que un dels eixos identitaris del nacionalisme espanyol i els seus servidors polítics.

És molt dur haver de barallar-se per demostrar que dos més dos fan quatre, o què, tot parafrasejant Carod Rovira, ens diem Josep Lluís aquí, i a la Xina Popular. Tanmateix, la comparació històrica amb l’Apartheid serveix per demostrar precisament el contrari del que pretenen els acusadors-inquisidors. L’Apartheid va ser tot un conjunt de lleis promulgades a Sud-Àfrica amb la intenció d’establir un sistema de discriminació legal sistèmic de la minoria colonial europea en contra de la majoria africana autòctona. Tanmateix, aquest Apartheid no era una causa, sinó un instrument per sotmetre un col·lectiu nacional, lingüístic i cultural, perquè partia de la premissa que hi havia persones que, pel sol fet de tenir unes característiques racials i culturals determinades, tenien més drets que altres. I a Catalunya, es miri com es miri, la crua realitat és que els catalanoparlants estan discriminats, perquè, a diferència dels qui tenen l’espanyol com a primera llengua, no tenen el dret a fer servir la seva llengua en tot context i circumstància. Els espanyols residents a Catalunya tenen el dret a ignorar el català i exercir la seva existència monolingüe sense la més mínima violència. Els catalanoparlants no poden exercir el dret a viure en català de manera exclusiva o a ignorar completament l’espanyol. De fet, no tenen reconegut ni el dret a què els atengui el metge en català, a ser jutjat en la seva llengua o, ni tan sols a què et serveixin un cafè sense haver de barallar-s’hi. L’asimetria constitucional és clara: l’espanyol és una llengua que tothom té el dret a fer-la servir i l’obligació de conèixer-la. Els catalanoparlants es troben objectivament, per contra, en un graó inferior. Els parlants de l’espanyol poden viure en la seva llengua. Els catalanoparlants, no. I, a més, a l’Espanya d’avui, aquests darrers han de patir nombroses humiliacions quotidianes a mans, especialment, d’una població que es comporta com a una elit colonial, i fa servir el menyspreu cultural com a una eina de sotmetiment. I ataquen, insulten, menyspreen, difamen sense que cap persona amb lideratge social o polític s’atreveixi a censurar actituds hooliganistes com les de Lambán, Arrimadas, Espinosa de los Monteros, Ayuso, Feijoo o qualsevol altre oportunista o cínic que desitja ser aclamat per la plebs. 

Certament, bona part del nacionalisme català ha caigut en el parany d’abusar d’un victimisme woke que no porta a cap qualsevol altre lloc que l’esterilitat política i cultural. Certament, en les darreres dècades, i amb el suposat retorn de la democràcia (com a historiador discrepo completament d’aquesta premissa, perquè Espanya, ni tan sols durant el període republicà, mai no ha estat una “democràcia plena”, ni tan sols mínimament equiparable a la dels països occidentals) es va fer un ingent esforç de recuperació cultural. Tanmateix, aquest esforç va ser fruit del voluntarisme, no pas d’una decidida voluntat institucional. Al cap i a la fi, la llengua o la identitat mai no ha gaudit d’un mínim suport institucional, o de prou fermesa.

La responsabilitat, per tant, recau també en el nostre propi país. Convé canviar el país i ser més quebequesos, és a dir, mantenir una decidida voluntat (que inclou també fer servir qualsevol mena d’autoritat pública per desafiar aquesta asimetria de drets) per fer del català i de Catalunya (i com reclamava Ferran Soldevila) un país normal. En aquest sentit, cal deixar de buscar constantment l’aprovació dels opressors, per potser assenyalar-los i combatre’ls, que és el que cal quan hom s’enfronta a aquells que reivindiquen menys drets a qui considera inferior. La por al trencament de la convivència ha de desaparèixer, perquè la convivència ja s’ha trencat per la part de dalt, per part de les elits colonials que reclamen el dret a una Catalunya sense català. Per tant, potser ens cal una mica més de Franz Fanon i erradicar aquest intent patètic de semblar més simpàtic a còpia de renúncies. Si no els agrada el català, potser que es tapin les orelles. O que marxin, que trobaran molts països on no hauran de sentir parlar català.