Fa tot just un any, la investidura de Salvador Illa amb el suport d’ERC i l’episodi del retorn fugaç de Carles Puigdemont van sacsejar l’independentisme fins als fonaments. Allò que durant una dècada havia estat un moviment capaç de projectar unitat i mobilitzar de forma transversal un gruix majoritari de la societat civil, es convertia en un camp minat de desconfiança, retrets creuats i estratègies divergents.
L’aposta d’ERC per permetre un govern del PSC va descol·locar una part important de la seva base, que encara veu els socialistes com l’arquitecte de la repressió post-1-O. Alhora, Junts va aprofitar la jugada per presentar-se com el veritable baluard de la confrontació amb l’Estat. Fins que el retorn exprés de Puigdemont, carregat de simbolisme, però mancat de recorregut real, va rebaixar expectatives i va alimentar la sensació de moviment erràtic.
En paral·lel, la societat civil independentista ha perdut la força que la feia determinant. L’ANC, que havia estat el motor de les grans mobilitzacions, navega immersa en guerres internes per l’orientació estratègica, amb dirigents que semblen més pendents de disputar-se la direcció que de bastir un pla de país. Òmnium, per la seva banda, ha optat per un perfil més institucional, que pot ser interpretat com a renúncia a la pressió de carrer. El resultat és un moviment sense capacitat de mobilització comparable a la d’anys enrere: les manifestacions han esdevingut més rituals que no pas actes de força. L’Onze de setembre serà un test claríssim.
Aquest desgast no només és d’imatge. És estructural. L’independentisme ha deixat de marcar l’agenda política i, en canvi, reacciona a la dels altres. ERC mira de justificar cada dia el pacte d’investidura; Junts oscil·la entre la retòrica maximalista i la gestió dels pactes a Madrid per no quedar fora de joc. La CUP manté el discurs rupturista, però sense múscul per condicionar res. Mentrestant, el PSC, blindat al Parlament i amb complicitats municipals, ha aconseguit un escenari impensable fa pocs anys: governar amb l’independentisme dividit i en retrocés.
L’últim any ha estat la prova que la unitat independentista era més fràgil del que semblava. Electoralment i socialment. Sense un objectiu clar, amb lideratges erosionats i sense estratègia compartida, el moviment corre el risc de convertir-se en una suma de marques electorals en competència, més preocupades per guanyar-se entre elles que per recuperar una nació més enllà de l’autonomisme.
