A la magnífica assignatura de Semàntica que vaig tenir l’honor de cursar amb el professor Jesús Tusón a la Facultat de Filologia s’explicava amb un exemple el doble significat que pot tenir un complement determinatiu que penja d’un nom en alguns contexts singulars: quan es diu “el gos del policia” de què s’està parlant? De què el policia du un gos? O de què el policia és un gos? Més enllà de la broma que podria fer gent crítica amb les forces de seguretat, el cas és que el mateix voldria aplicar aquí a l’expressió que encapçala aquesta peça. Per què és el Capitán Bitcoin una anomalia? O l’anomalia és el que ha succeït amb ell?
Antecedents del cas: com tants altres perfils de X, Capitán Bitcoin era un compte anònim on qui l’havia creat generava opinió i donava dades (algú diria que de vegades potser eren fakes) per apuntalar-les; i ho feia amb tant èxit que va aconseguir reunir més de mig milió de seguidors. No era el Rubius, ni TheGrefg, però tenir-lo de la seva part en una formació política no podia més que generar-hi adeptes. Si hem d’identificar les seves opinions amb alguna formació actual, sense dubte serien més properes a Vox que a Sumar: contrari a la immigració il·legal, crític amb les polítiques feministes més recents, reticent amb l’avinentesa i oportunitat de les polítiques socials i, sobre totes les coses, molt crític amb Pedro Sánchez, a qui acusava de mentider, i figures inefables, com Yolanda Díaz. El mig milió de seguidors permeten intuir que les seves eren semblants a les idees de molta altra gent. Però tant fa, ni que fos un compte com el meu, petit i força inactiu, sense compra de seguidors ni cap desig de ser aplaudida, ell tenia el mateix dret que jo a dir el que pensava, sense més limitació que el que està prohibit per la llei i que, per començar, condiciona X: perquè qui comet delicte ha de ser cancel·lat.
La qüestió és que algú ha trencat el seu anonimat. Hi tenia dret, a l’anonimat, perquè ho permeten les normes de X, xarxa que, sotmesa com està a la legislació, hauria d’haver denunciat el delator. El nostre país sols protegeix, i no des de fa gaire, a qui delata dins la seva empresa la comissió d’un delicte. En la resta de situacions, violar la intimitat d’algú és sempre delicte; ni tan sols la policia, si no és amb l’autorització del jutge, pot envair aquest espai, deixant a banda la porció d’intimitat que la gent pública (sobretot els que tenen càrrecs de responsabilitat) cedeix per raó del dret a la informació que conforma una opinió pública lliure en un Estat democràtic. Per tant, no és el mateix, per molt que s’entesti el ministre Oscar Puente, revelar on van a escola fills de polítics que critiquen els centres privats d’ensenyament i després els utilitzen que fer el mateix amb el Capitan Bitcoin. I menys encara revelar la seva identitat.
En general, els comptes anònims a les xarxes solen tenir el mateix objectiu que les societats de risc limitat, que són la manera legal més efectiva de separar el patrimoni de l’empresa i el patrimoni personal (per això quan es parla del patrimoni de les persones riques en el fons es parla del que tenen les seves societats, i no és el mateix, com els diria qualsevol fiscalista). Amb un compte anònim el subjecte que la crea vol fer quelcom semblant, separar “persona i personatge” o aïllar la persona de la fúria de l’aldea global, on dono fe de què dissentir o dir quelcom que a la massa no li agrada és preparació per al linxament personal. Evidentment, també es pot veure aquest anonimat com una mostra de covardia, però qui en aquest sentit estigui lliure de la feblesa de no voler ser linxat, viure perseguit i a la contra pel que pensa, que llenci la primera pedra. O és que no són tots aquests delators una fúria que sols en la companyia d’altres llops que l’aguanten dempeus troba la força per delatar? Delatar, eh? No revelar la identitat, perquè delatar té aquest component execrable que el delator no es pot treure de sobre per molt antipàtic que sigui el delatat.
Potser podríem reflexionar sobre el nivell d’anomalia de les opinions del compte. Però res semblant al fet que s’hagi obert la porta (altra porta) a la violència dels fets sobre les lleis. Ja no tindran cap legitimitat per criticar cap Putin o Maduro que es trobin pel camí, perquè quan la dissidència es persegueix i s’anihila, estem en el primer esglaó de l’Estat policia.
