Una de les anècdotes històriques més repetides pels articulistes és la que va protagonitzar l’exprimer ministre xinès Zhou Enlai el 1972, en una trobada a França. Segons expliquen alguns testimonis, un dels presents a la reunió li va preguntar el seu parer sobre les conseqüències de la revolució francesa. Des de la més absoluta diplomàcia –i també des del coneixement, perquè Zhou havia estudiat i viscut a París durant la dècada de 1920– va respondre amb un enigmàtic “és massa aviat per saber-ho”. D’aquesta mena d’històries, com del porc, se n’aprofita tot. Normalment, l’han feta servir alguns analistes per confirmar determinats prejudicis sobre la presumpta naturalesa oriental, o la idea que implica formar part d’una civilització mil·lenària que mira de llegir el món amb paciència. Tanmateix, i d’això en va parlar alguns anys després un testimoni directe, el diplomàtic nord-americà Charles W. Freeman Jr. –que va ser l’intèrpret del president Nixon en les converses que van desbloquejar les relacions amb els Estats Units–, es va tractar d’una confusió, perquè, al cap i a la fi, Zhou no es referia a la Revolució de 1789, sinó les revoltes urbanes estudiantils de 1968, on era evident que les seves conseqüències trigarien a donar significat a canvis sòlids. De fet, l’influx de com va anar el maig parisenc encara projecta una àmplia ombra i ha dibuixat un panorama moral i cultural radicalment diferent respecte del món anterior.
Efectivament, quatre anys, una dècada, o fins i tot dues són un període massa curt per poder valorar exactament com es tradueix en la vida de la gent i en la mateixa manera de concebre l’existència l’impacte d’un esdeveniment històric important. Fa uns dies que hem passat l’aniversari dels atemptats contra les Torres Bessones que han canviat radicalment el panorama geopolític malgrat que les nostres esquerres es neguin a assumir-ho. El Maig del 68 va comportar un seguit de conseqüències (ambigües i contradictòries) que va combatre les estructures socials i familiars rígides creant una mena de nou ecosistema moral, amb les seves llums i ombres. En qualsevol cas, res no tornarà a ser com abans, i malgrat que els joves inconformistes (i, la major part, benestants), del 68 no van sortir-se’n en els seus objectius immediats, no van trobar la platja sota les llambordes, ho van canviar tot.
És per això que resulta tan summament difícil valorar el significat i les conseqüències del Primer d’Octubre d’ara farà set anys. Una cosa és el que voldrien, tot parafrasejant Francesc Pujols, els seus il·lusos enterradors; una altra, els addictes a la retòrica processista; i finalment, què pensa la societat catalana després d’aquells esdeveniments, de quina manera han influït en les nostres percepcions i la nostra cosmovisió, com han condicionat les nostres relacions amb Espanya, amb el món, i amb nosaltres mateixos. I, per molt que alguns no ho acceptin, res no tornarà a ser com abans.
Els intents del president Illa per mirar d’aparentar normalitat (fins i tot amb la seva trobada amb el Borbó) no deixen de representar la irreversible distància aixecada entre la societat catalana i el règim espanyol, la mateixa societat espanyola, que per acció o omissió ha participat en la repressió del país, i una mena de racisme socialment acceptat respecte dels catalans. Ja hem assistit a intents –amb un punt de desesperació– de retorn a una mena de cleda de l’autonomisme, sense gaire èxit. El divorci emocional entre Espanya i Catalunya, set anys després, potser no és tan dramàtic, malgrat que continua essent tan sòlid com aleshores.
Evidentment, la repressió borbònica –encara que també la inconsistència dels lideratges d’aquells dies– ha aconseguit trinxar els partits polítics. ERC ha acabat com una caricatura depriment on la lluita pel lideratge entre cadàvers polítics encara ha afegit sal a la ferida de l’absència total de projecte, d’estratègia o de res que no sigui mantenir petites parcel·les de poder. La CUP comença a ser conscient que el postestructuralisme de Focault i el marxisme alternatiu d’Althuser no serveixen per llegir la realitat vigent, i que barrejats, generen una ressaca monumental. Que els Comuns van representar una estafa de l’alçada de la Copa Amèrica. Que, finalment, Junts flirtegi amb l’egoisme social d’una part del seu electorat i encara no gosi trencar amb el pujolisme de la dècada de 1990 tampoc no ajuda a clarificar un panorama polític que serà creixentment ocupat per aventurers i oportunistes. D’altra banda, la manca d’idees contundents (i el sabotatge intern i extern) hipotequen l’actuació de les entitats sobiranistes. En tot cas es troba a faltar reaccions contundents davant les humiliacions quotidianes amb què l’estat ens obsequia amb una clara voluntat repressiva.
Tanmateix, com podem comprovar cada dia, no hi ha marxa enrere. El distanciament emocional és un fet més constatat pel mateix establishment espanyol que per part d’una opinió pública catalana, encara amb massa credulitat, com si no sabéssim que bona part dels atacs al català, el sabotatge a l’economia i les comunicacions o l’ús dels moviments demogràfics desestabilitzadors no busquessin afeblir una nació que, amb un nucli sòlid d’un 40% d’independentistes (la majoria absoluta, si féssim servir criteris de ciutadania aplicats per qualsevol estat), resulta una amenaça existencial per al darrer estat supervivent del feixisme històric. Qualsevol observador imparcial és conscient que qualsevol guspira pot fer esclatar un incendi d’imprevisibles conseqüències.
Els aniversaris, més enllà que les commemoracions tinguin aquell punt de buidor semiòtica, solen ser excel·lents oportunitats per reflexionar i repensar els fenòmens. El Primer d’Octubre no va ser ni una victòria ni una derrota, sinó un episodi –confús– que apunta en la direcció d’una emancipació nacional, i, el que és més important encara, de la dissolució d’un estat fallit, una Espanya que, encarnada en el seu cap d’Estat, representa la continuïtat del franquisme i potencia els capteniments immorals que representa tota opressió nacional. Més enllà que la dissidència contra el projecte autoritari de Madrid (actualment enlluernat pel caciquisme llatinoamericà al més pur estil Milei, el gran fabricant de pobresa) representi una obligació moral, la mateixa racionalitat que implica posar fi a l’explotació colonial (que ni els mateixos cacics autonòmics dubten a valorar en 30.000 milions d’euros) hauria de fer-nos reaccionar amb major contundència, i si m’ho permeten, ira.
El Primer d’Octubre representa un abans i un després: en la relació entre Espanya i Catalunya, de la guerra freda a una oberta hostilitat; en la percepció dels catalans respecte del règim borbònic espanyol –la constatació d’una farsa; en la relació de Catalunya amb el seu propi país –entre la decepció i la certesa de la solitud, i en el fet terrible que només podem comptar amb nosaltres mateixos, car malgrat que el món ens miri o miri cap a una altra banda, bàsicament espera a veure què farem nosaltres. En qualsevol cas, el Primer d’Octubre representa una data de record i una ferida que ens obliga a continuar en l’obligació moral que comporta a cada nació oprimida deslliurar-se dels seus opressors.
