Si fem una cerca a Google de l’expressió “the same fucking map” –frase en anglès que vol dir “el mateix puto mapa”– és molt probable que anem a parar a algun fòrum d’assidus jugadors de videojocs. En aquests espais per comentar la jugada, mai millor dit, de vegades es lamenten amb aquestes paraules de la dificultat de superar una pantalla o bé del caràcter repetitiu d’algun joc multijugador que no ofereix prou varietat d’escenaris per barallar-se a trets (virtuals i inofensius, és clar) amb desconeguts.
Però entre els usuaris catalans de Twitter aquesta expressió ha pres un altre sentit més literal fruit de l’observació dels mapes estadístics. Així, en aquella xarxa social més aviat agra i crispada, si fem la mateixa cerca que abans dèiem ens hi apareixeran tot de mapes de l’estat espanyol amb informacions diverses: els territoris més monàrquics comparats amb els més republicans, els partidaris que els catalans puguin decidir en un referèndum d’autodeterminació encarat amb els contraris, els territoris amb un sentiment identitari propi més marcat diferenciats dels que se senten sobretot espanyols, els eixos industrials dibuixats sobre la geografia, el mapa dels territoris amb més simpatia per Casado i els que prefereixen Ayuso… Tot això ho acabo de trobar amb una simple ullada a la cerca tuitaire de “the same fucking map”. Els qui hi han proferit tan grollera expressió és perquè han copsat que hi ha un patró que es repeteix cíclicament: les enquestes i estadístiques dibuixen sobre el mapa els territoris amb una història diferenciada i amb una identitat pròpia més marcada.
De vegades els colors vius ressalten els Països Catalans i Euskal Herria, mentre que en altres casos treuen només el cap Catalunya i Euskadi. Per exemple, aquesta setmana hem vist que, posats a triar, els catalans, els bascos i els navarresos preferirien Casado abans que Ayuso al capdavant del Partit Popular, mentre que a Castella el suport a Ayuso és total. Una estadística sobre el tant per cent del salari destinat a pagar el lloguer remarca que a Catalunya, el País Basc i les Balears és on més cal desembutxacar per tenir un sostre, juntament amb Madrid. A principis de setembre una enquesta sobre monarquia o república pintava del mateix color Navarra, Euskadi i Catalunya, aquesta darrera acompanyada per una tonalitat més tènue del País Valencià i les Balears. Pocs dies abans, preguntats sobre la possibilitat que Galícia reforcés el seu vincle amb Portugal, les respostes positives es van produir bàsicament a Catalunya, Euskal Herria i les demarcacions de Pontevedra i La Corunya. I segons dades del maig de l’any passat, quan es tracta de mesurar el sentiment identitari espanyol veiem com es pinten d’un color diferent Catalunya, Euskadi, Navarra i Galícia, mentre que el País Valencià i les Balears tenen l’adhesió a la hispanitat d’uns tons molt difuminats.
El físic Quim Bosch també s’ha fixat en aquest fenomen i l’ha analitzat per escriure el seu primer assaig, un treball que ha guanyat el premi Irla 2021. Entre la cartografia estadística que ell recull hi ha, per exemple, un mapa que dibuixa els Països Catalans quan assenyala la concentració de percentatges de població estrangera superiors al 25%. Un altre exercici curiós i interessant és el de comparar la presència de penyes del Barça i del Madrid. Mentre que els culers són més nombrosos a l’antiga Corona d’Aragó i a Euskadi, els merengues tenen més simpatitzants als territoris castellans. Els països de parla catalana i els bascòfons també treuen el cap quan es tracta la inversió en recerca i desenvolupament amb relació al PIB. El País Valencià i Catalunya comparteixen el fet de ser els dos territoris amb una presència menor de funcionaris sobre el total de treballadors i, alhora, quan es calcula el percentatge de quilòmetres de carreteres de pagament es dibuixen de nou els Països Catalans i Euskal Herria, acompanyats en aquest cas també de Galícia.
El llibre de Quim Bosch ens ensenya que la història és molt difícil d’esborrar per més que els estats s’hi esmercin, que Espanya profereix conscientment un tracte despectiu cap als territoris amb una personalitat pròpia i que les adhesions i simpaties són complicades d’imposar. Titulat amb un elegant “Una asimetria cartografiada”, l’assaig es podria haver definit amb un simple “el mateix puto mapa” i ja ens hauríem entès tots.
